Pocs abans de l’Eurocopa del 96 estàvem jugant amb els amics a casa dels meus pares quan en Miquel es va estirar tot posant-se la mà al costat dret i nosaltres ens hi vam acostar per preguntar-li què passava sense saber de l’existència d’una malaltia amb el nom d’hepatitis.

Al cap d’uns dies vaig parlar amb ell per telèfon i em va explicar que l’havien aïllat a un altell de casa dels avis on tenia un llit, un bany, i una televisió per seguir l’Eurocopa. Nosaltres hi podíem anar amb la condició de no utilitzar el seu lavabo per un tema de contagi, així doncs, dit i fet: cremàrem el juny a unes golfes tatuant-nos a l’ànima el “Football comes home” per alimentar la nostàlgia adolescents d’imaginar-nos Bobby Charlton corrent al costat de Bobby Moore, ignorant clarament que Gascoigne mirava més a Magaluf que a les escales de la llotja de Wembley.

Evidentment no va ser la millor Eurocopa més enllà d’una República Txeca rebel, una Alemanya pragmàtica i la irrupció d’una França que dominaria el futbol durant els anys següents. Va haver-hi pocs gols i molts partits de la fase final van acabar en els penals per avarícia tàctica, però va ser la nostra, la de l’hepatitis d’en Miquel, la de la mitja volta de Bierhoff, la de les llargues converses davant el televisor mentre situàvem els jugadors gràcies a la pedagogia d’en Joan Valls, i la del darrer estiu de la infància on tot girava entorn de la pilota mentre les noies esperaven a les bambolines de la nostra adolescència: Fer-se gran sense deixar de ser petits.

L’any següent tot fou diferent, vam foragitar el futbol de les tertúlies i vam jugar a ser adults centrant el nostre esguard al passeig de Platja d’Aro per córrer darrera els primers banyadors, somiant a viure ràpid mentre manteníem sense saber-ho el gest antològic d’aquell juny anglès del 96: quan el destí depengués de la nostra fortalesa faríem com Peter Kouba i posaríem per sempre més les mans fluixes, fent que el fracàs tingués el gust melangiós d’una Eurocopa viscuda a un altell amb nom de malaltia.