Un centenar d’esportistes catalans ja són a Tòquio, o camí de la capital japonesa per competir en els jocs olímpics ajornats per la Covid-19. Des d’una òptica purament esportiva, tot l’encert, la competitivitat i la sort formen part de la carpeta dels desitjos. Però –i en això no hi ha manera d’avançar, ans al contrari– posant la mirada sobre la representativitat torna a sorgir una qüestió tan ancestral com irresolta: com fer visible que es tracta d’esportistes catalans, el resultat visible al màxim nivell del treball de formadors, entrenadors, equips, clubs i federacions d’allò que n’hem convingut a dir esport català.

Catalunya viu, en aquests termes, una situació pitjor que la de Palestina. I abans que la comparació passi per grotesca, cal una mínima reflexió: es tracta de dues realitats de nacions sense estat –el palestí té un reconeixement limitat, el català ni això–, per tant dos països esportius un dels quals (Catalunya) té una realitat esportiva potent i un potencial immens però que no aflora –a diferència de l’esport palestí, modestíssim però amb comitè olímpic propi– perquè forma part d’un estat que no només capitalitza els èxits tant com pot –això ho fan tot– sinó que fa tots els possibles per amagar les altres realitats i per escombrar la seva presència.

Encara no han començat els jocs i ja assistim a les desfilades de delegacions del COE tots abillats amb la preceptiva rojigualda, com més grossa millor. La vestimenta dels esportistes, cuidada fins l’últim detall, ja s’encarregarà de recordar la condició espanyola de qui la porti. Preparem-nos per descobrir símbols espanyols als canells, turmells i cabells.

Queda la sensació que a base d’insistir i reivindicar l’origen dels esportistes hem despertat la bèstia. I que, sigui quin sigui el color polític de la Moncloa, la consigna és clara: de símbols només n’hi ha uns, i pobre de qui surti del guió. Però L’Esportiu no es rendirà. El nostre focus és i serà l’esport català. A l’esportista no li demanarem res –prou pressió que té– però el que sigui valent en els gestos aquí trobarà un altaveu còmplice.

Deia Gerard Esteva, president de la UFEC i líder indiscutible del sector fora del món institucional, que el reconeixement de l’esport català haurà d’estar present en la taula de negociació entre els governs de Catalunya i Espanya. És ben legítim pensar que Esteva propugna un retorn al peix al cove. Però en la fotografia de Tòquio, com en les cites olímpiques anteriors, no hi haurà peix, ni tan sols cove. La solució segura es diu estat propi però mentrestant, val més no descartar cap possibilitat.