Els jugadors no solen ser imbècils, i en el cas que ho siguin, els seus representats, assessors i entorn variat en general, tenen prou coneixement del context econòmic per saber com i quan estrènyer la corda per obtenir el màxim benefici en nom de l’amor al club i la salvaguarda econòmica de les properes cinc generacions. No acuso ningú de ser un aprofitat, només faltaria, és comprensible que si tens davant teu una directiva acollonida per no sortir catapultada amb el coet d’en Bezos, aprofitis aquesta debilitat per extreure’n la seguretat del futur dels teus néts: Ho faria el 99 per cent de la població menys en Pere Casaldàliga, la Teresa de Calcuta, i evidentment, l’Ada Colau.

De totes maneres, els jugadors no imbècils tenen la dificultat que en Laporta tampoc és imbècil, i per tant, ara s’enfronten a un interlocutor assegut sense complexos a la càtedra d’un club ofegat per una mala gestió marcada per aquests contractes que no hagués firmat ni un ordinari llicenciat en Humanitats com jo. Així doncs, sense caure en la demagògia de Jaume Giró en comparar el sou dels futbolistes amb els estudiants de tres carreres i dos màsters, quan ell ha servit durant anys entitats bancàries que legitimen la lògica liberal entre els sous pagats i els recursos generats pel subjecte en concret, sí que s’ha de posar a sobre la taula si uns multimilionaris accepten a ser només milionaris quan l’escut petonejat s’enfonsa per l’herència suïcida d’haver-los donat la clau d’una caixa sense fons. Aquest és el dilema per respondre.

A partir d’aquí, els jugadors tenen dret a tancar-se en banda i exigir el compliment escrupolós dels seus contractes, de la mateixa manera que la directiva actual ha de prendre les mesures exigibles per pressionar-los i revertir una situació que està hipotecant el futur de l’entitat, i el públic, doncs res, de moment no pot entrar al camp, però quan hi sigui, recordarà quatre noms a aquells que tan sols hauran defensat el seu compte corrent: Roma, Liverpool, Bayern, i PSG.