Tant se val si és una estratègia conjunta de Laporta i Messi per pressionar un Tebas a qui se li’n va el negoci a prendre pel sac. Encara més, no seria un drama com a tal si Messi pensés que ha acabat una etapa esportiva i necessita un última repte lluny de casa seva o, fins i tot, podria arribar a comprar el discurs sobre la necessitat de fer créixer l’equip sense el seu far per fer emergir nous lideratges. Siguem clars, la indignació de l’afició no és tant per la marxa com a tal, sinó per la causa econòmica que l’origina quan el club i el jugador ja tenien pactat un nou contracte. O sigui, en primer lloc per la gestió nefasta d’un president que no va tenir ni la noblesa de donar explicacions davant dels compromissaris; però, en segon lloc, per la incapacitat dels companys del mateix Messi d’abaixar-se el sou per facilitar la continuïtat del millor jugador del món, que a efectes pràctics els ha salvat l’honor al llarg d’aquestes últimes temporades.

Com es pot explicar que Messi no pugui ser inscrit però que Umtiti i Pjanic no hagin pres la carta de llibertat mentre continuen hipotecant el club amb els seus sous? Com es justifica que l’emblema hagi de marxar i que altres vaques sagrades que s’han afartat de petonejar l’escut no hagin donat exemple per tibar de la resta de la plantilla? Com respondre que l’estructura d’un equip que fa quatre anys que s’arrossega per Europa no hagi accedit a ajudar el club per facilitar un canvi real a l’entitat? No ens enganyem, aquestes són les preguntes de rerefons, la gasolina on resideix la indignació. I, al final, la continuïtat de Messi ja no és tan urgent pel futur esportiu del Barça com pel fet que l’afició pot canalitzar la seva impotència a través del retret constant a la plantilla, i, fàcilment, aquesta cerca de responsabilitat podria acabar amb un divorci entre la grada i els jugadors quan encara no hem jugat ni el Gamper. Si no continua, l’ombra de Messi serà allargada, molt allargada.