El que ha de venir no està escrit enlloc però probablement el barcelonisme s’haurà d’acostumar a resistir la imatge de Messi amb vestit parisenc mentre encén un ciri a Santa Rita perquè el PSG i el Barça no s’encreuin i d’aquesta manera evitar l’escena feridora de veure el jugador que ha marcat el futbol d’aquest segle al Camp Nou de visitant, sense ser el seu desig ni el del Barça. Demà li sentirem la veu i és d’imaginar que voldrà parlar clar.

No hi ha massa destinacions possibles si l’astre argentí manté la idea d’intentar guanyar alguna Champions més i fer-ho sense haver de jugar de franc, cosa que, per molt que Messi hagi guanyat prou per viure sense fer res i mantenir les deu pròximes generacions de la seva família, seria massa estrambòtic. El PSG o els pocs clubs d’aquest perfil (propietat d’un magnat o directament clubs-estat) són els únics que s’ho poden permetre. Un estil de club que, per al món futbolístic clàssic, resulta antipàtic per l’ostentació de diners que fa constantment i que ni les regles del fair play financer han pogut acabar de frenar.

És possible que el dolor fos més suportable si el destí de Messi fos al costat de Guardiola enlloc de compartir vestidor amb Neymar. Duri el que duri, una pèrdua d’aquestes dimensions exigeix passar un període de dol. Si pot ser, mirant poc el retrovisor. Però sense perdre de vista que a banda de la llista de responsables interns d’aquest desenllaç –que, en la línia de no mirar enrere, podem estalviar de repetir– s’han d’assenyalar Javier Tebas, la FIFA, la UEFA, federacions, governs i, en general, tots els que han fet el possible i l’impossible per dinamitar una Superlliga poc explicada i pèssimament comunicada (aquí la culpa és de Florentino Pérez i dels companys de viatge que li van cedir la batuta) però imprescindible per restablir un cert equilibri en la classe alta del futbol europeu. Amb la Superlliga en marxa, ni que fos en fase de projecte, el Barça hauria rebut una injecció econòmica suficient per encaixar Messi i per fer alguna incorporació més ambiciosa de les que ha pogut concretar (i està per veure si les pot inscriure).

El barcelonisme s’ha de tatuar una idea: per competir esportivament amb els clubs-estat només hi ha dos models. O un planter que sigui un mannà constant i inesgotable de talent o bé recursos econòmics per poder competir en el mercat. Pel planter, el Barça hi ha d’apostar, sent conscient que de totes les generacions de la casa no afloraran estrelles. Per competir en el mercat, o s’ingressa significativament més (i aquest és el model de la Superlliga i no el de la UEFA i de Tebas) o el Barça renuncia al romanticisme del club propietat dels socis ies resigna a un futur com a societat anònima per entregar-se als diners de l’Al-Khelaifi de torn.