El Gamper ha marcat el punt de sortida del Barça post-Messi. Ja s’ha vist que cada minut 10 de partit es corejarà el seu nom en una insòlita barreja d’enyorança (per la pèrdua) i reivindicació (per no haver-la impedit a qualsevol preu). Serà el primer jugador que és homenatjat en vida per l’afició que l’ha deixat de disfrutar, una situació que és conseqüència de l’heterodòxia de l’adeu de l’astre argentí però que també delata que el Barça és un club diferent.

L’operació de reconstrucció que arrenca ara haurà de ser més profunda del que s’havia imaginat i ha d’incloure un replantejament dels principis irrenunciables. S’ha de basar en el compromís personal de jugadors que, tenint nivell per formar part de la plantilla del Barça, estiguin determinats a assumir quotes de responsabilitat en la nova edificació esportiva. I si el club no els troba, doncs planter, planter i planter que, pel que es va intuint, no està gens malament de prestacions esportives i és més fiable en termes de compromís.

L’era post-Messi ha de partir d’unes bases noves. El Barça s’ha de fer respectar com a primer pas per tornar a construir alguna cosa gran. Això no pot ser xauxa. Sense entrar en les circumstàncies del cas concret, que el Kun Agüero anés al sopar de comiat de Messi i l’endemà ni tan sols fos en la presentació de l’equip perquè està lesionat i camina amb crosses és de molt mal digerir en moments com aquest i amb el que li caurà al damunt al club quan es publiqui l’auditoria. Les casualitats existeixen, però quina casualitat, la d’Agüero.

No hi ha diners i ara l’objectiu de Laporta ha de ser inscriure Eric Garcia, Depay i el mateix Agüero (a menys que marxi) sense empassar-se el contracte de LaLiga amb CVC. Si no ha transigit al preu de perdre Messi –així ho va explicar divendres el president– amb menys motiu ho hauria d’acceptar ara. A més, tots tres són jugadors lliures i l’única pressa que hi ha (però no és poca) és la que tingui Koeman per fer-los jugar.

Koeman és, justament, una peça fonamental en la refundació. Pocs entrenadors es podien trobar amb la seva vocació per donar oportunitats als joves. Quan no es pot gastar s’imposa una aposta radical pel planter. Quan s’obri el mercat d’hivern ja s’haurà vist com responen els joves i com evolucionen els ingressos per si cal fer retocs. Amb l’estat actual de les finances hi ha dos preceptes que s’han de respectar escrupolosament: mirar d’estalviar abans de gastar i, si malgrat tot s’ha de fer alguna despesa, assegurar al cent per cent l’encert en la tria.

Mentrestant, i en la línia de construir un equip nou sobre unes bases noves, el Barça també ha de jugar cartes noves. Si cal rebaixar massa salarial i els jugadors no s’hi posen bé, ja que els clubs professionals no tenen accés a expedients de regulació d’ocupació ni res que s’hi assembli, oferir la carta de llibertat a alguns jugadors haurà de ser el primer pas (a diferència d’altres activitats, de feina no els en faltarà) i, si la mesura no fos efectiva, el segon pas hauria de ser que veiessin des de la grada com pugen els joves. Queden tres setmanes d’agost perquè, qui no tingui consciència de la realitat, en vagi prenent.