La nostra portada d’ahir formulava una pregunta: ‘I això com es paga?’ I s’il·lustrava amb l’àlbum de cromos del PSG, culminat ara amb Messi, que deixa en no-res l’època galàctica del Madrid. Avui tenim la resposta a la interrogació, que no era retòrica: es pot pagar Messi, Mbappé, Neymar, Verratti, Di María, Marquinhos, Donnarumma, Keylor Navas, Draxler, Sergio Ramons, Wijnaldum... prescindint olímpicament del fair play financer, que ara hem sabut que a França s’ignora per decisió de la superioritat fins al 2023. En un mercat global, d’això se’n diu competència deslleial, com a mínim entre els que estan subjectes a la mateixa regulació. I la lliga francesa, que pertany a l’àmbit UEFA i a la Unió Europea, no s’hauria de poder saltar les regles sota cap pretext, bo i saber que la Premier sí que ho fa amb el pretext del Brèxit (tot i que continua sota el paraigua de la UEFA).

La regla del fair play financer s’inspira en la necessitat d’igualar les oportunitats. Vol frenar l’hàbit que havien adquirit els clubs propietat de fons sobirans –els clubs estat– de gastar sense límit més enllà dels ingressos pressupostats i a final de temporada fer quadrar els comptes amb aportacions extraordinàries del propietari camuflades en sospitosos contractes de patrocini.

La pandèmia ha estat la coartada perquè la lliga francesa no apliqui el límit salarial, que és una regla diferent a la del fair play financer, tot i que totes dues estan íntimament lligades. En general, totes les lligues van fer els ulls grossos la temporada passada, però aquest curs el tornen a aplicar. A França, el govern considera Qatar un estat amic, a Qatar s’hi farà el mundial l’any que ve i, ben mirat, no cal incomodar uns interessos compartits d’un aliat que en la presentació de Messi no s’ha estat de dir que espera que tothom tinguin clar “que no només ho fem pel club i per París, ho fem per tot França”. Tot lliga.

I com que la UEFA mira i mirarà cap a una altra banda amb França i el PSG –Ceferin li estarà eternament agraït per haver-lo ajudat a frenar la Superlliga– i també amb els clubs de la Premier –per la mateixa raó–, el cercle de com es paga la festa es tanca. El PSG vulnera el fair play financer i el límit salarial perquè als francesos no se’ls aplica. A banda del que pugui dir el tribunal de París per paralitzar la contractació de Messi (es tem que ben poc, perquè ja s’ha difós que el jutge que s’encarrega del cas havia estat assessor de l’expresident Nicolas Sarkozy, amb vincles estrets amb Qatar) queda la carta de la Comissió Europea i les mesures cautelars que pugui dictar per preservar la igualtat d’oportunitats de la resta de lligues europees subjectes al fair play financer, inclosa també la Premier. No és només el Barça és perjudicat. És més, un cop presa la decisió de no voler (o no poder) renovar Messi, no se’n pot considerar gaire. En són, en canvi, tots els grans clubs d’Europa que combaten en el mercat futbolístic amb una mà lligada a l’esquena.

Un detall gens menor: Qatar va ser el patrocinador del Barça en època de Sandro Rosell i fins que Bartomeu el va substituir per Rakuten per la càrrega negativa de tenir com a patrocinador un règim de reputació dubtosa. No van quedar gens amics el Barça i Qatar, i des d’aquell dia el PSG (és a dir, Qatar) ha fet tot el que ha pogut per fustigar el club català, per la via de fitxar exblaugranes (Neymar i ara Messi) de negar-se a vendre-li res al Barça (Thiago Silva, Marquinhos, Verratti, Rabiot...) o de guanyar-li disputes en el mercat (Wijnaldum).

Dit això, el problema no és a París. El problema gros continua estant al Camp Nou.