En l’esport res es pot donar per fet fins que ho està, però és probable que la selecció espanyola acabi classificada per al mundial de Qatar, bé per la via directa o per una encara hipotètica repesca en la qual hi perdien sobretot els clubs que cedeixen jugadors. Ara bé, el calvari que està passant Luis Enrique en el trànsit de les finestres FIFA queda tan fora de lògica que ens recorda que estem parlant d’Espanya, un racó del sud d’Europa que sociològicament encara viu atrapat per un passat imperial i conqueridor, castellà, de señoritos, de dreta i d’ultradreta, de militars, de Madrid capital del món cup of café con leche in Plaza Mayor, de Dios existe y es español (versió actualitzada del crit que proferia la infanteria espanyola quan repartia llenya per Europa en els segles XVI i XVII)...

En el segle XXI, a posició espanyola en la geopolítica és decadent –els esforços de Pedro Sánchez per apel·lar a l’orgull i l’autoestima ho delaten– i aquest fet causa frustracions als defensors de les essències, que fins ara s’havien pogut refugiar en els èxits de l’esport. Fins ara. Fixant-nos en el futbol, des de l’Eurocopa de Luis Aragonés, això que se n’ha dit la Roja ha viscut una dècada llarga dels rèdits d’un model futbolístic d’èxit que el Barça va convertir en guanyador. Ho van proclamar des del mateix Sabio de Hortaleza a Vicente del Bosque, un rara avis castellà amb valors republicans. Però tot s’acaba, i si el Barça ho ha notat en carn pròpia, el conjunt del futbol espanyol també ha de ser conscient que un relleu generacional amb caràcter immediat és innegociable. Coincideix aquest declivi amb el càrrec de seleccionador espanyol en mans del díscol Luis Enrique, un asturià que, als ulls de l’Espanya de matriu sociològica com la que hem descrit abans, ho té tot: triomfador amb el Barça després de renegar del Madrid, entrenador d’un triplet blaugrana, arrelat a Catalunya i des de fa uns mesos, no convoca cap jugador del Madrid. Com gosa? I a més, tracta amb displicència els guardians mediàtics de la testosterona pàtria (el espíritu de Juanito) en cada compareixença. El paper digne –més futbol que resultats– en l’Eurocopa va calmar una mica els ànims, però el risc de quedar fora del mundial després de la derrota amb Suècia ha revifat els calius que no s’havien apagat. Si Espanya no juga a Qatar, Luis Enrique s’haurà d’amagar en un cau de Barcelona.

El que viu l’exentrenador del Barça és com si Koeman s’hagués de dedicar aquesta temporada a repel·lir les crítiques si, en plena reconstrucció blaugrana i sense Messi, resultés que no guanya cap títol. Oi que no passarà, que a Catalunya som diferents i actuem guiats per la raó i no per les tripes?

Qui vulgui notar càrrega irònica en la pregunta, és ben lliure de fer-ho.