Tot entrenador professional sap que està fiscalitzat des del primer dia de feina, i qui no ho vulgui admetre, que es dediqui a l’apicultura. Però una cosa ben diferent és treballar amb unes condicions mínimes. I Koeman no ho està fent. L’error és de partida. Quan un tècnic no fa el pes, mantenir-lo és un error –o en el cas del Barça, una resignació per raons econòmiques– que condueix gairebé sempre a prendre, tard, la decisió que s’havia volgut evitar o ajornar quan era el moment pertinent: el relleu.

En conseqüència, Koeman –un entrenador que sempre mereixerà el reconeixement per la seva generositat cap al club en temps de pandèmia– no està sent jutjat des del 0-3 contra el Bayern. Ni tan sols des del dia que el club va filtrar que se li oferiria la renovació. És més, condicionar la seva ampliació de contracte a –simplificant– guanyar algun títol, l’estil de joc i la confiança en jugadors considerats estratègics com Riqui Puig o Umtiti era més un pal que una pastanaga –reproduint el nostre títol de portada en l’edició de paper– perquè parlar de títols ja s’entreveia una quimera (i ara més), perquè el futbol de Koeman no serà mai el del mitificat Cruyff –tot i que va ser Johan qui va inventar-se situar un central, Alexanko, de davanter centre en moments d’emergència– i perquè el tècnic holandès exhibeix una devoció nul·la per Riqui Puig.

L’holandès ha de tenir l’esquena molt ampla per blindar-se davant el judici diari, que els més crítics amb Koeman ja s’han ocupat d’estendre a la grada. La vista té lloc en tres partits d’aquesta setmana i experiències prèvies fan pensar que la sentència està redactada. Només una impensable sèrie de victòries –els contorns futbolístics del Barça són limitats i coneguts, més encara sense Dembélé ni Ansu Fati– evitarà que sigui rubricada i allargarà el desenllaç. I això no pot ser mai bo.

Jutjar i sentenciar Koeman és prou fàcil. No disfruta de les condicions objectives de treball per desenvolupar el seu potencial com a entrenador i hi ha dubtes sobre la idoneïtat del seu perfil. De fet, ja se’l va jutjar i condemnar a la primavera, però se’l va indultar perquè la por d’un endemà sense alternativa ferma (ho són Jordi Cruyff o Xavi? ho era García Pimienta?) i l’aleshores encara inexplorat drama econòmic van imposar una decisió que ara s’etiqueta com una simple maniobra dilatòria.

És fals que qui no decideix no s’equivoca perquè no decidir ja és prendre una decisió. El futur no és dels insensats però sí dels valents, i amb la caixa buida la determinació s’ha de multiplicar. I, d’altra banda, creure que un simple canvi d’entrenador aportarà les noves bases tant temps reclamades és d’un infantilisme profund. Les bases d’un club venen definides per les seves estructures, per uns principis i uns mètodes de treball i una filosofia i criteris coneguts i com més estables millor. Malament quan s’ha de definir tot això a partir d’un entrenador, que no hauria de ser mai un element estructural. Perquè quan ho és i se n’ha de prescindir, l’estructura es desmunta.