Passa sempre. Quan un club inicia la temporada amb dubtes sobre el seu entrenador, l’acaba rellevant en quatre dies. Si no n’estàs segur, canvia’l al final de temporada –després venen les excepcionals circumstàncies que viu el Barça per fer-ho difícil– o acabes gastant el mateix i accedint al mateix mercat de substituts i has perdut quatre mesos. Quan no et creus el tècnic, li tens sempre el focus al damunt –i així no és fàcil que treballi–, un focus que fa patents tots els seus defectes i en descobreix de nous en cada partit que no acaba bé.

Koeman no és babau i sap que és fora del Barça. El seu relat a Da Luz n’és la prova. Perduts quatre mesos, seria fàcil dir que no ve d’un més, però no és cert perquè mantenir-lo per falta de substitut iniciarà una espiral autodestructiva. Koeman diu que se sent acompanyat pels seus jugadors però ignora si també pel club. Deu ser veritat, i com que ho deu ser, val més que el rellevin aviat perquè, un cop perduda l’autoritat que emana de la confiança del club, que el vestidor deixi de creure-se’l és cosa de dies.

A Koeman, més enllà d’alineacions, canvis, estructures amb tres centrals o de la seva poca cintura per intervenir, rectificar i proposar, el condemna que la temporada passada no va aconseguir el propòsit bàsic de tot entrenador, que no és altre que millorar el rendiment de l’equip amb els jugadors disponibles. Es va constatar sobretot en el tram final de la temporada, quan es juguen els quartos. S’acusarà Koeman de la descomposició futbolística del Barça 2021/22 però fent un exercici de coherència, amb l’equip que ha pogut dirigir –sense Messi ni Griezmann i amb Ansu Fati i Dembélé per incorporar–, falten elements de judici imprescindibles.

El dilema és qui vindrà. Si Xavi –a qui no li has d’explicar res del Barça, de Laporta ni del vestidor– fos l’escollit és clar que es tractaria de l’aposta a llarg termini, d’un projecte de nou Barça. Però Xavi ara es farà pregar. La urgència del Barça és la fortalesa de Xavi per imposar una revolució en el vestidor, cos tècnic i entorn immediat de la plantilla que, plantejada al juny, causava unes tibantors excessives amb el club. Per això ho van deixar córrer, i aquella decisió reforça la posició de Xavi alhora que debilita l’argumentari del club per denegar-li algunes peticions. En tot cas, amb Xavi s’iniciaria un període de calma que, en aquests moments, no seria un guany menor.

Grosso modo, a Robert Martínez tampoc li caldrien grans explicacions sobre la casa però està per veure si compra a Laporta el discurs de l’estil innegociable. El tercer nom que ha sortit a l’escenari –segur que Laporta en té algun altre de pensat– és Andrea Pirlo, un representant genuí del tot està per fer i tot és possible (en els dos sentits, és clar). Un jugador de llegenda sense res per contrastar des de la banqueta. Però menys en tenia Guardiola, és clar...

L’última consideració torna a girar-se cap a Joan Laporta. Tots intuïm que amb unes finances normals, a Koeman se li hauria pagat la rescissió i se li hauria agraït tot el que ha fet pel club –que no és poc i en alguns casos, parla molt bé de la seva categoria personal–, que Messi no hauria marxat, que enlloc de Luuk De Jong el davanter centre seria Erling Haaland, que s’hauria fitxat un migcampista de primer nivell... i també que Nico i Gavi ho haurien tingut més difícil. Però del si no fos... no se’n viu i la realitat és una altra. El fet és que en mig any de president, Laporta ha pres ben poques decisions essencials i entre les que sí que ha adoptat, unes quantes les hauria volgut evitar. Però mig any és prou temps, massa, per no haver perfilat qüestions nuclears del seu projecte, ni quins professionals el lideraran, ni quins l’executaran i per fer què. Si el substitut de Koeman és un entrenador pont, l’ajornament arribarà a l’any.

S’ha de reiterar un cop més, pesi a qui pesi, que aquesta temporada només pot ser de transició, i si es rubrica amb algun èxit esportiu, oli en un llum. Però transició no és el concepte negatiu que es vol vendre. Una transició forma part d’un plantejament estratègic per passar de la situació A a la B. Assumint totes les limitacions, però amb processos i decisions en marxa. Una transició és un viatge tripulat i ja no es pot esperar més per conèixer el pilot. En cas contrari, enlloc de transició haurem de parlar d’un any perdut, i això sí que seria difícil de perdonar a qualsevol junta directiva. I més veient com les gasta l’amic de LaLiga...