Si tothom fos presoner del seu passat, la humanitat encara estaria ancorada en els usos i costums de l’edat mitjana. Per això sobta tant la curta edat de molts dels capsigranys que es van passar el partit Nueva Montaña-Osasuna B (primera divisió, la tercera categoria estatal) dient barbaritats sexistes i masclistes irreproduïbles l’any 2021 sense posar-se vermell. I algunes, directament amenaces tipificades en el codi penal. S’ha de remarcar la referència temporal, perquè el context social i els valors transmesos per l’educació rebuda per un ciutadà nascut el 1940 no són els mateixos que un del 1970 i haurien de ser molt diferents del que hem traslladat a les escoles del segle XXI. Que sigui gent tan jove, qui sap si alguns menors d’edat, és el que ha de fer pensar que alguna cosa no s’està fent bé en qüestions tan elementals, tan nuclears d’un projecte educatiu, com el respecte interpersonal. Perquè cap de les expressions que va recollir Karolina Sarasua (17 anys) al final del partit tenen a veure amb qüestions futbolístiques.

L’altre aspecte que crida l’atenció, i que posa sobre la pista de la resposta a l’interrogant anterior –en què hem fallat col·lectivament?– és que barbaritats d’aquesta dimensió no hagin aconseguit interpel·lar massivament el col·lectiu de jugadors professionals. La reacció ha hagut de venir de les dones, les colpejades per aquests culs d’olla, que han hagut de recordar allò de “si ens en toquen una, ens toquen totes”.

Si els organismes gestors del futbol, clubs i jugadors professionals, molts dels quals tenen el dit fàcil a l’hora d’omplir de continguts insubstancials les seves xarxes socials, no han reaccionat amb rapidesa i contundència, és que lamentablement el problema és estructural i estem molt lluny de posar-hi solució. Tan fàcil que hauria estat aprofitar aquest episodi desgraciat perquè fos un punt de partida d’alguna cosa millor....