L’organització dels grups de treball correspon als responsables professionals, o així hauria de ser arreu. Per tant, definir les regles del col·lectiu del primer equip de futbol del Barça ha de correspondre a Xavi. És molt senzill: el tècnic s’hi juga la feina cada dia, en cada partit. Se l’hi juga en funció d’uns resultats que no materialitza ell sinó els jugadors que situa al camp i que han d’estar en les millors condicions possibles. Per tant, és d’una lògica rotunda que totes les decisions organitzatives li corresponguin a ell. Si no fos aquest el cas, la seva responsabilitat no seria plena.

En un món ideal, l’autorregulació responsable és la millor manera de funcionar. Però l’esportista d’equip d’elit no té res a veure amb l’autònom que marxa de casa a les 6 del matí i que tant treballa, tant guanya. Un atleta o un nedador que relaxa l’observació de les regles ho paga amb la pèrdua de competitivitat. Deixa de disputar finals i es dilueix en l’anonimat. Justament la dilució de la responsabilitat individual que propicia la pertinença a un equip és el que vol evitar el reglament de règim intern.

I aquí entra en escena Xavi, amb la perspectiva que li donen gairebé dues dècades al Barça i l’anàlisi de com va arribar la decadència després d’haver tocat el cel amb Rijkaard, de com s’ho va fer Guardiola per evitar-la –marxant per no “prendre mal”– i de com, amb recursos humans semblants però recuperant l’observació estricta de les normes, el desmoralitzador any del Tata Martino es convertia en un triplet amb Luis Enrique.

Gerard Piqué és en el centre del focus, i aquesta és una anomalia. Com si el central fos el principal afectat per les normes de Xavi perquè si assisteix a actes públics com un programa de televisió, un partit de l’Andorra o la Copa Davis es fa molt visible, mentre que la resta de jugadors es mouen en esferes de privacitat alta. Piqué ha demostrat que és capaç de fer-ho seguir tot sense minva apreciable del seu rendiment, però no s’escaparà de les restriccions perquè si s’ha de tornar a la casella de sortida no es poden admetre excepcions. Com passa sempre en aquests casos, l’efectivitat de les mesures serà menor si es perceben com un mecanisme de vigilància més que com un acte de responsabilitat per accelerar un reflotament obligat.