El procés de globalització avança inexorablement i cada vegada afecta més àmbits de la vida personal i social dels ciutadans. El futbol no n’és una excepció perquè és una expressió cultural i a més té un potencial econòmic i mediàtic que el fa molt llaminer. A grans trets, podríem dir que la globalització començà la seva conquesta futbolística primer pel terreny de joc, incorporant a les plantilles un nombre cada vegada major de jugadors estrangers i atorgant un major protagonisme al mercat de fitxatges i als representants; després per les grades, afavorint l’adhesió d’aficionats d’arreu del planeta mitjançant la retransmissió mundial dels partits i les gires dels equips; i finalment pels despatxos, facilitant l’adquisició dels clubs per part de propietaris de grans fortunes o fons d’inversió privats.

Algunes de les qüestions tractades en la darrera assemblea de compromissaris del FC Barcelona han tornat a deixar al descobert la tensió entre la dimensió més local del club, arrelada al territori i la cultura catalanes, i la més global, oberta a tot el món. El debat entorn del model de propietat, relacionat amb les condicions per accedir a la categoria de soci i amb el risc d’un augment de l’endeutament que comporti la conversió en una societat anònima en mans dels creditors, reflecteix en el fons la disjuntiva en què es troben els clubs de futbol. Cal triar entre deixar-se arrossegar pel corrent globalitzador per poder ser competitius o resistir el seu impuls per evitar la dissolució de la seva identitat enmig d’un oceà de multinacionals de l’entreteniment.

El barcelonisme no ha qüestionat massivament una progressiva estrangerització de la plantilla per optar a guanyar més títols, tot i el perjudici ocasionat als jugadors del planter. Tampoc l’augment l’exponencial dels seus seguidors arreu del planeta per incrementar els ingressos televisius, de patrocini, de marxandatge i de ticketing. Tanmateix, l’absència de turisme per la pandèmia ha buidat l’estadi evidenciant la desafecció que algunes d’aquestes mesures han generat entre l’afició local. En canvi, atenent a les diferents intervencions dels socis compromissaris, no sembla que estiguin tan disposats a deixar que la globalització es faci amb el control d’una institució fortament arrelada al país i amb més de 120 anys d’història.

La qüestió no és nova. A principis dels anys noranta del segle passat, Vázquez Montalbán, amb una intuïció i mirada privilegiades per albirar els problemes del futur –ja sigui en l’àmbit polític, social o esportiu–, plantejà la necessitat de què el barcelonisme s’expandís més enllà de les seves fronteres. Quan el terme ‘globalització’ encara no s’emprava habitualment, l’escriptor barceloní considerava que els culers havien de tenir un sentit ecumènic del seu barcelonisme i fer-ne apostolat. Per això calia que el Barça “no fos només l’equip d’una nació o d’una xarxa de penyes disperses per la geografia espanyola”. Els culers havíem d’aspirar que al costat d’un hotel de la cadena Hilton o d’un McDonald’s sempre hi hagués una penya barcelonista. També recomanava disposar d’un satèl·lit de telecomunicacions barcelonista –Barça Studios s’hi apropa molt– per gaudir d’una presència mediàtica mundial. Tanmateix, aquesta vocació planetària és incompatible amb la conversió del club en una societat anònima, ja que “moviments secrets de capitals o accions incontrolades de testaferros podrien propiciar una pèrdua de la identitat del club superior al descens a segona divisió” (“El Barça és el nostre club”, a Decàleg del culé, Columna, 1992).

Gairebé trenta anys després, el FC Barcelona s’ha consolidat com un club global conegut i reconegut arreu del planeta. El proselitisme culer al que es referia Montalbán s’ha assolit amb escreix. Podem trobar aficionats barcelonistes arreu del món, els partits del primer equip es poden veure en qualsevol racó del planeta, milions de persones segueixen el seu dia a dia a les xarxes socials i la visita al museu i l’assistència al Camp Nou s’han convertit en un atractiu turístic. Però, d’altra banda, la cada vegada menor rellevància econòmica dels ingressos procedents dels socis i abonats i la major dependència dels patrocinadors i operadors televisius ha incrementat notablement el risc de caure en mans d’inversors estrangers i, en conseqüència, de perdre la identitat.

Cal trobar la fórmula que permeti conjuminar la inevitable globalització amb la conservació d’uns trets identitaris particulars que ens diferenciïn dels altres. Un dels àmbits on s’ha arribat a aconseguir de manera exitosa i que ens pot servir de referent és el de la composició de la plantilla. La imatge del podi de la Pilota d’Or ocupat íntegrament per tres futbolistes del Barça mostrava com era possible compatibilitzar la màxima globalitat que suposa el reconeixement mundial als millors jugadors amb la màxima identitat que comporta la seva procedència d’un mateix club. A més, es tractava de tres jugadors que representaven uns valors pròpiament barcelonistes: La Masia com escola de formació personal i futbolística en uns valors i un estil de joc genuí, la direcció d’un entrenador educat en els mateixos principis i, fins i tot, una manera d’entendre la catalanitat oberta i inclusiva. No és un detall menor que entre els tres futbolistes hi hagués un català, que té vincles professionals i amistats fora de Catalunya; un manxec, que s’atreveix a emprar la llengua catalana en els seus discursos com a capità; i un argentí, que vol viure a Barcelona i treballar pel club quan acabi la seva carrera.

Si al terreny de joc hem aconseguit que es pugui reconèixer una identitat barcelonista al si d’unes plantilles globalitzades amb jugadors procedents de qualsevol país i amb diferents cultures futbolístiques, també hauria de ser possible convertir els seguidors estrangers en socis identificats amb el tarannà propi del club i cercar fonts de finançament que s’acoblin a aquesta idiosincràsia particular. Si el jugador amb més impacte global, un nouvingut que ha crescut al Barça i a Catalunya, s’identifica amb un club local de Barcelona fins al punt de participar en els processos electorals i voler vincular-s’hi per la vida, per què no ho poden fer milers d’aficionats i algunes empreses de tot el món? Està a les nostres mans fer-los entendre i viure què significa i quines implicacions té pertànyer a una institució que és “més que un club” per tal que es comprometin a respectar-ho com a quelcom propi. Tal i com es va fer palès en la seva presentació, l’arribada de Xavi Hernández, un símbol del club convertit en referent mundial del futbol, pot ser un primer pas per tornar a recuperar el reconeixement universal de la identitat barcelonista.