Un partit dura 90 minuts més la torna, o 120 i escaig, si hi ha pròrroga; és a dir, fins que no xiula l’àrbitre.

Establert el compromís amb l’espectador en el primer principi de l’estil Barça, la perspectiva del jugador en aquest segon ha de partir del convenciment que no n’és pas el protagonista, per més que la ‘laudatio’ constant dels mitjans de comunicació de masses i de la sobreprotecció de les criatures que despunten en aquesta pràctica esportiva el duguin a assumir, quan tot just fa preveure’s com una inversió econòmica profitosa (als ulls especuladors dels agents i de les famílies; aquestes com a rèmores lamentables de l’antropològica necessitat d’assegurar-se la subsistència) que és un ésser superdotat, extraordinari, mereixedor de totes les excepcions, capricis i extravagàncies. Qualsevol jugador del Barça ha de partir d’aquí, i en aquesta cura d’humilitat, els gestors de la Masia (no ens pot passar per alt que és l’escola del Barça) hi tenen molt a purgar, molt a corregir i molt camp a córrer.

Si el jugador, sobretot en l’esport professional, és la peça d’un negoci, en el Futbol Club Barcelona encara ha d’incorporar més en la seva manera de ser que forma part, no pas d’un engranatge aliè, sinó de l’estructura mental que el sustenta. És així com un club esdevé una institució i aglutina i expandeix, no ja aficionats o consumidors circumstancials, sinó adeptes a una cosmovisió compartida.

Sortir al camp, saltar, així, a la palestra, vol dir defensar, amb la metàfora dels colors de la samarreta i de la simbologia de l’escut, una manera d’entendre el món allunyada de les imposicions del més fort, de les injustícies del dominador i de la salvatgia de la llei de la selva. Una defensa que, si el món fos just, poc que caldria; però com que el desastre és el que és i el conflicte inherent a tota passa encara el gestionem amb la perspectiva del bé i del mal, el yin i el yang i altres dicotomies o dualitats primàries, no podem sinó enarborar a la contra.

Semblantment, i que se’m permeti la digressió per mor de la comprensió via exemplum, qualsevol nena, noia o dona –i els mascles que també ens en sabem– ha d’assumir la vindicació constant d’un món diferent mitjançant una lluita sense treva. Igualment, els membres de les minories, els desposseïts i tota persona amb dos dits de front, una mica de dignitat i un pòsit d’humanitat enmig de l’imperi de la servitud que s’imposa.

Així doncs, des del primer xiulet, l’atleta amb el privilegi de projectar amb un joc de cames i el domini d’una pilota la cultura de qui passa pel món compromès amb els seus congèneres, que no és sinó la del treballador diari, ha de fer-se’n tan digne fins al darrer esbufec de l’àrbitre com qualsevol seguidor del Barça, que no deixa de ser culer fins que el món no se li acaba.