Salvant totes les distàncies que imposa el pas d’una dècada llarga, Jasikevicius està aconseguint que el seu Barça recordi cada vegada més al que va sobrevolar Europa la temporada 2009/10. Aquell era un equip que enamorava pel resultat aclaparador que proporcionava la suma dels compromisos individuals i un detallat llibre d’instruccions, aquell extens manual tàctic de Xavi Pascual. Saras, amb un estil diferent, amb els seus propis mètodes i amb jugadors de tant talent com aquells i perfil físic adaptat a l’època, està fent aflorar sensacions semblants.

La victòria contra el Madrid al desembre, per lideratge en l’Eurolliga que hi hagués en joc, té un impacte en la temporada tan imprevisible a hores d’ara que no mereixeria un editorial. Però quan el Palau s’omple, s’entrega als seus colors, no li perdona res a Heurtel i embogeix amb tots i cadascun dels jugadors del seu equip és que ha detectat que alguna cosa diferent està passant i que el Barça va construint pedra a pedra, partit a partit, els fonaments perquè aquella decepció de la final perduda contra l’Efes es transformi en una gran explosió d’emocions.

Queda tanta temporada que a dia d’avui no es poden fer prediccions amb sentit. La fiabilitat s’ha de demostrar partit a partit i el Barça, amb les vacil·lacions i febleses corresponents, està sent fiable i, sobretot, la seva expressió esportiva a la pista comunica gana, voracitat i fe. Però queden cinc mesos per continuar prosperant i no fer ni un pas enrere.

La realitat de l’equip de bàsquet és tan diferent a la del futbol masculí que intentar extrapolar al Camp Nou el que serveix per al Palau és d’un simplisme excessiu, ratllant la injustícia. Simplement, Jasikevicius no li enveja res substancial a cap plantilla d’Europa mentre que Xavi sí, tot i que ha de mesurar molt com ho expressa en públic perquè entre altres raons, l’estat d’ànim d’uns i altres no és el mateix i si Xavi adoptés el to de retret de Saras després de la derrota contra el Baskonia –“alguns jugadors estaven de vacances”– probablement l’efecte no seria el mateix que el que s’ha vist al Palau contra el Madrid. Però el camí és aquest: l’error és humà però el respecte a les regles del grup, l’exigència i el compromís personal són innegociables i vulnerar-les ha de costar una suplència o un temps a la nevera.