L’esport català torna a tenir motius d’orgull amb la plata olímpica de Queralt Castellet i el títol europeu d’esquí de muntanya d’Oriol Cardona. Castellet ha tocat la glòria olímpica com a punt culminant d’una trajectòria perseverant, amb gairebé dues dècades en l’elit d’una disciplina d’implantació escassa a Catalunya i difusió i reconeixement molt minoritaris fins que els X-Games i el seu rebombori mediàtic la van incorporar. Castellet ha necessitat cinc jocs per traslladar al món olímpic el que ja havia demostrat en campionats i copes del món: que és una surfista de neu top i que per ser-ho, a banda de la dedicació que hi ha de posar tot esportista que vol ser d’elit, si cal anar a l’altra punta de món, s’hi va; i si cal superar una tragèdia personal com la mort de qui va ser el seu entrenador i parella, se supera. Oriol Cardona és més jove i ha tingut l’exemple a casa, amb el seu germà Nil i el seu pare Joan, destacats atletes i esquiadors de muntanya.

Els èxits de Castellet i Cardona també són un impuls i un argument afegit per als promotors de la candidatura olímpica dels Pirineus i Barcelona 2030. Catalunya no és la zona amb més neu d’Europa, però si Castellet ha fet el cim en una modalitat amb poquíssims practicants i menys instal·lacions, l’argument de l’escàs interès esportiu per oposar-se al projecte olímpic perd força.

Que un país menut com Catalunya sigui prolífic en fites esportives és una realitat que, a banda de merèixer ser estudiada, ponderada i conservada, obliga les institucions i la ciutadania a revisar si fan prou per protegir aquesta potència esportiva. I la resposta és que no prou. No prou en termes pressupostaris –tot i que aquest govern ha fet un pas notable en aquest sentit–, no prou en el reconeixement i premi del talent, i no prou en la promoció i suport de grans esdeveniments esportius, que són, juntament amb el triomfs, els motors indiscutibles de la imatge de l’esport i la competició com a activitats desitjables, populars, amb prestigi.

No es pot generalitzar perquè no totes les administracions ni tota la ciutadania estan només a favor de l’esport popular i en contra dels grans esdeveniment, però és notori que aquesta dicotomia s’ha fet coincidir amb una pretesa frontera ideològica i aquest plantejament tan miop pot tenir conseqüències devastadores. Contraposar el foment de l’esport popular i l’aposta per la promoció de grans esdeveniments és demagògia.

L’any 2030, Queralt Castellet tindrà 40 anys i, si ja era la més veterana a Pequín, seria un miracle que arribés a la cita dels Pirineus i Barcelona en condicions de competir. Tot en condicional, és clar. Seria imperdonable que no fos el seu propi trajecte vital sinó les discrepàncies entre catalans el que la privés –a ella i a Oriol Cardona, perquè l’esquí de muntanya entra en el programa olímpic a partir del 2026– d’aspirar a un èxit olímpic a casa.