No s’acaba d’entendre que els club més potents de futbol d’Europa no siguin capaços de plantar-se davant l’abús intolerable i de franc que els alts organismes perpetren (FIFA i UEFA) o intenten (FIBA) quan usurpen els actius (esportistes) a qui els paga (els clubs) en plena competició de clubs, amb els riscos i danys que comporta. Les víctimes són sobretot els clubs més potents, una circumstància que, pel poder que tenen tots junts, fa encara més incomprensible el conformisme que exhibeixen. Mariona Caldentey i Asisat Oshoala arribaran al maig havent jugat una quinzena de partits mal comptats en tota la temporada. Ni seran als quarts de Champions contra el Madrid, ni a les semifinals, ni guanyaran la lliga des de la gespa. Tot, per un Espanya-Alemanya, patxanga vestida de torneig (Arnold Clark Cup) i per un entrenament previ a un Nigèria-Costa d’Ivori. El problema se’l menjarà Jonatan Giráldez, què hi vols fer i a callar en nom de no trencar cap ciri.

Si la UEFA continua disparant-se trets al peu i rebaixa i adultera la seva competició estrella –al cap i a la fi, contribueix a les baixes per mantenir unes finestres que no tenen cap sentit– fins quan ho han de tolerar els clubs? No han vist l’exemple del bàsquet, on l’NBA no deixa jugadors i l’Eurolliga –amb l’excepció dels grecs, asfixiats per la seva federació, molt potent– tampoc? Perquè avui ens lamentem pel Barça, Mariona i Oshoala –poca broma, la davantera més en forma– però demà li passarà al PSG, a l’Olympique, al Chelsea, al Bayern o al Wolfsburg, o a qualsevol jugador o jugadora estrella del futbol mundial. Pel Barça, l’impacte en la lliga és inexistent –tot es redueix a saber si la guanyarà la pròxima jornada o la següent– però la Champions són figues d’un altre paner.

El Barça té una feinada ingent per ordenar-se internament, a reconstruir econòmicament el club i esportivament el primer equip masculí de futbol. Però per la seva història, palmarès i pes en el futbol mundial també té unes obligacions de lideratge que no pot defugir. La UEFA no li treu l’ull del damunt perquè formalment no ha sortit del grup promotor de la Superlliga, però sense necessitat d’anar a una confrontació a camp obert, Laporta hauria de fer públic què pensa de les finestres, quines iniciatives impulsarà per minimitzar aquests episodis i fins quan està disposat a transigir. Perquè l’assegurança de les federacions pot cobrir el salari dels jugadors durant el temps de baixa, però la compensació futbolística és impossible.

De solució definitiva només n’hi ha una. Separar completament els temps de les competicions de clubs i de seleccions. Sense aturades intempestives es podrien començar les competicions de clubs entrat el setembre. De setembre a mitjan maig per als clubs, fins a finals de juliol per a les seleccions –suficient per concentracions, fases de classificació i campionats continentals i mundials– i agost per pretemporada (o vacances, els internacionals). Que algunes lligues estatals hagin de reduir equips ha de ser un peatge assumible.