Fins a aquest febrer, la trajectòria del Barça amb Xavi consistia en un pas endavant i mig enrere i aquesta manera d’avançar l’hem llegit una mica per força en clau resultadista i l’hem percebut clarament com a titubeig, com a símptoma d’un equip tendre capaç del millor i també d’engegar el millor a rodar amb un parell de fragilitats impròpies d’un equip fet i refet.

Però aquest últim mes ha tingut un efecte decisiu en l’evolució de l’equip, molt perceptible contra l’Atlético, a Nàpols i ahir contra l’Athletic. No es pot saber en què es concretarà el potencial futbolístic que ha ofert el millor Barça de Xavi. Si l’Europa League arribarà a la vitrina o en quina posició s’aturarà la remuntada en la lliga, que evoca la de la temporada 2003/04 amb Frank Rijkaard. Sí que és una realitat ferma que, per molt que el Barça continuï a ritme d’un pas endavant i mig enrere, l’equip ja ofereix una substància competitiva, una densitat col·lectiva i una identitat futbolística prou consistents. Ja exhibeix unes bases sòlides. Unes bases que són el fil conductor al qual el barcelonisme pot adherir-se per creure que aviat Xavi haurà retocat prou la plantilla com per eliminar (o en tot cas amagar) els forats de seguretat que encara el fan vulnerable contra els grans d’Europa.

El febrer acaba amb un optimisme eficient, encomanadís (que tot ajuda al benestar comú) i aquesta vegada amb la sensació que no hi ha marxa enrere. Potser no es marcaran quatre gols en tots els partits, potser costarà encadenar més de dues o tres victòries, potser Ferran Torres encara patirà per alliberar-se, potser Pedri no serà Iniesta cada tarda i segur que algun rival aprofitarà un mal dia. Però es guanyi, s’empati o es perdi, el Barça ja té un patró futbolístic definit, que cada dia va polint, i en cada partit tendeix a ser més propositiu que reactiu. Els mals resultats couen sempre, però quan hi ha una identitat, una idea compartida que sustenta un projecte, l’única conseqüència d’una derrota són tres punts perduts.