El llenguatge no verbal era idèntic, com si no hagués passat el temps: on ell hi veia Origi jo hi llegia Massaro, i on ell plorava pel córner de la vergonya jo hi veia les llàgrimes amb el gol de Savicevic. Aquella nit li vaig explicar què tot barcelonista té un trauma des d’on edificar les alegries del futur, el de l’avi es deia Berna i Sevilla perquè aquells anys les desgràcies venien per duplicat, el del pare era Atenes, i el seu a partir d’ara seria el d’Anfield. De totes maneres vaig amagar-li un fet objectiu per no fer-lo sentir més desgraciat: mentre jo havia pres consciència futbolística amb la primera lliga del Dream Team, ell va néixer setmanes abans de la final de Wembley del 2011 i mesurava la realitat barcelonista des dels anys més tenebrosos de la gestió de Bartomeu.

Això doncs, el nano ha passat aquests darrers temps mirant documentals, llegint llibres, i escoltant les meves xapes de vell feixuc mentre tirava cap a la Premier amb una declarada dolorosa “Soc del Barça però per passar-m’ho bé prefereixo el City o del Liverpool”. Res a dir, tenia raó, si volia gaudir del futbol havia de buscar el plaer a casa dels altres ja que mirar un partit del Barça s’havia convertit en un acte de militància més fort que ser independentista enmig de polítics independentistes.

Però ahir tot va canviar perquè Laporta va enterrar el fantasma de Bartomeu entre les obres del Bernábeu, Xavi és un fill sectari del model, els joves han fet el pas endavant, els veterans tornen a reconèixer el club, i els nous fitxatges segueixen la premissa clàssica de quan tot ha funcionat: els de fora només venen si ens aporten quelcom que no tenim a casa. A partir d’aquí és evident que no guanyarem la Lliga i podem tenir una petita alegria amb l’Europa League, però què voleu que us digui, el títol d’aquesta temporada ha estat veure el meu fill totalment enganxat davant del televisor mentre em deia “Això és un passada, això és una passada, ara entenc perquè parles sempre d’en Cruyff i d’en Guardiola”.