El Girona hi torna a ser. Com una pel·lícula amb diverses recreacions, l’equip tarda a refer-se d’una garrotada severa, viu fases de debilitat, s’aixeca i torna a lluitar per treure el cap a l’elit. És la història de cada temporada. Aquesta, amb un entrenador d’una mentalitat valenta i ofensiva que, d’entrada, generava el dubte de si l’equip, limitat pel pressupost i molt rejovenit, s’hi podria adaptar. Va viure moments de molta dificultat, amb sis derrotes en deu jornades i sis jornades en zona de descens. Els gironins han superat obstacles i limitacions, sempre amb la màxima ambició pronunciada des del primer dia per Míchel. L’ascens directe semblava quedar descartat després d’una derrota contra l’Eibar, no fa ni un mes i mig. Però la millor sèrie de la temporada, amb cinc victòries seguides, li permet com a mínim fer tremolar els de dalt de tot. Hauria de vorejar la perfecció per abastar els dos primers llocs, però de moment, amb l’accés al play-off ben encarrilat, l’equip gironí s’ha guanyat el dret a somiar. I ho està fent superant entrebancs com la relació amb el VAR que fa pensar malament.

Míchel, un encert majúscul que a més és un exemple per la seva integració al país –ja fa íntegrament en català les rodes de premsa prèvies als partits–, és el gran responsable del funcionament òptim d’un equip que fa un futbol alegre, vistós i productiu, encara que la victòria contra el Màlaga no fos brillant ni segurament merescuda. També és Míchel qui ha sabut fer créixer jugadors molt joves i qui ha tret la versió bona de jugadors com Samu Saiz, que acaba d’obrir un altre foc en la seva particular relació tensa. No serà la primera vegada que hauran de reconduir un incident. El gol de Nahuel Bustos va generar una sensació d’èxtasi a Montilivi que feia temps que no es veia. Ara falta que l’estadi es torni a omplir i es prepari per a emocions fortes, típiques de final de curs a Girona. L’ascens no és cap utopia. I si no pot ser per la via directa, algun dia ha de fer les paus amb el play-off.