L’antagonista defineix sempre la personalitat del protagonista, creant una sinergia d’oposició entre els dos elements que provoca la reafirmació de la pròpia identitat. El Barça necessita el Madrid, i el Madrid necessita el Barça, com Joker necessita Batman i Son Goku necessita en Cor Petit. Sempre ha estat així. El Barça ha crescut entre els angles morts de la història mentre el Madrid s’ha construït gràcies a la mateixa, creant d’aquesta manera un dualisme entre resistència i poder, resiliència i triomfalisme. Així doncs, per tal de poder mantenir vius aquests rols és fonamental que cada club tingui personatges adients a aquests axiomes, i d’aquí ve l’expressió clàssica entre els aficionats del Barça per definir una tipologia de jugador concret que diu: aquest és el típic que jugaria amb el Madrid. Ras i curt, el futbolista que és una barreja de Buyo, Arbeloa, Cristiano, Hugo Sánchez, Hierro, i Voldemort.

Quin problema tenim ara? Repassem l’alineació d’ahir a Stamford Bridge. Courtouis. Impossible odiar-lo perquè és impossible estimar-lo. Mendy. Si el trobéssim pel carrer no sabríem ni qui és. Alaba. Si l’haguéssim volgut pel Barça ara no seria noble dir el contrari. Militão. Un central del Madrid que no és brut jugant; ens té completament descol·locats. Carvajal. El més proper al que entenem per un jugador del Madrid, però sense l’eix del mal creat durant els anys del mourinhisme, perd tota la seva força. Kroos. Li deixo les claus de casa. Modric. Li deixo els fills. Casemiro. D’acord, seria l’antagonista d’aquest equip, però no ens enganyem, en un país de cecs, el borni és el rei. Vinicius. Són tant forçades les seves actituds de mascle alfa que arriba a provocar compassió. Valverde. Duresa honrada, res a dir. Benzema. Molts mirem el Madrid per veure jugar Benzema. Ancelotti. Quan puja la cella en senyal de desaprovació, doncs res, és irresistible. Ja ho veieu. Drama absolut.

Així doncs, el barcelonista es troba amb el Madrid menys Madrid de la història i ha de bolcar les seves emocions a l’entitat com a concepte, a l’actitud grandiloqüent i imperial de la caverna, al color blanc com a paradoxa d’una manera de fer, a la personificació d’una part de l’afició i de la llotja d’una visió política centralista que ens volen de la manera que sabem que ens volen. En definitiva, són anys de conceptualitzar més la rivalitat que no pas de personificar-la en un jugador concret. L’arribada de Mbappé i un entrenador porter de discoteca son més necessàries que mai, ja que en el Barça, amb Xavi a la banqueta i Pedri, Gavi, Ansu, i Nico a la gespa, ja hi estem posant de la nostra part perquè ens tornin a dir que pixem colònia.