Ansu Fati va arribar al Barça amb deu anys, i ara que en té dinou, pixem colònia perquè parla català, o sigui, ens excitem perquè un nano que ha estudiat mínim sis anys dintre el nostre sistema educatiu, és capaç d’expressar-se públicament en català. Acollonant! Però si això és el mínim del mínim! O sigui, el rebombori creat no és mèrit d’Ansu Fati, sinó un problema d’autoestima nostre expressat amb piulades grandiloqüents perquè un noi educat majoritàriament a Catalunya és capaç d’assolir les competències bàsiques de 4rt ESO a nivell d’expressió oral, repeteixo, competències bàsiques, no fer una anàlisi exhaustiva de la influència d’Ausiàs March a l’obra de Gabriel Ferrater. Resumint: ni un pas enrere, ni un pas enrere, però celebrem uns triomfs en què realment fotem quilòmetre enrere.

En fi, els que som professors veiem com molts alumnes nouvinguts acaben tenint un bon domini de la llengua catalana, per tant, no ens sorprèn que Ansu Fati s’expressi amb fluïdesa. Al contrari, hauríem de posar el focus en personatges històrics del club com Messi i Iniesta, que després de vint anys vivint a Catalunya, amb un bon grapat de cursos acadèmics a casa nostra, i amb famílies totalment arrelades a Barcelona, mai van utilitzar el català quan sabien perfectament el lligam identitari del club amb el país. Això sí que era anormalitat absoluta i no pas el que ha fet Ansu Fati.

Així doncs, a partir d’aquí podem seguir fent de catalans i donar les gràcies als nous parlants com si fos un acte caritatiu, o podem actuar amb normalitat davant de fets com l’esmentat i exigir als jugadors del Barça que el català sigui llengua vehicular del club. La idea és clara, només des d’un arrelament ferm al que un és, s’aconsegueix tenir l’altura suficient per tenir una visió universal de la realitat, per tant, Ansu Fati fa el que toca, res més que del que toca.