La pèssima imatge que va oferir en l’últim partit, contra el Rayo (0-1), va fer créixer la tensió a l’Espanyol. Hi havia molt poc públic –11.873 espectadors, la segona xifra més baixa des que no hi ha restriccions d’aforament– i el vespre va acabar amb una escridassada que va tenir com a principal focus el director esportiu, Rufete. Si estigués més enrere, amb més necessitat de punts, segurament no hi hauria afluències tan baixes d’espectadors i, sobretot, l’equip no s’hauria pogut permetre actuacions tan lamentables, “la pitjor dels dos últims anys”, en paraules de Vicente Moreno. Amb la feina ben encarrilada per no haver de patir, s’entreveu que el final es farà llarg per als blanc-i-blaus, sense la tensió pròpia dels equips que se la juguen. No s’ho hauria de permetre, però és un efecte de tenir indefinits els objectius, els al·licients. I ja no és només al camp i a la classificació. Els dubtes a l’esfera institucional fa temps que estan instal·lats. Coincidint amb la marxa del conseller delegat, José María Duran, ara fa un mes, el club defensava que Chen Yansheng reforçava l’aposta després que sobrevolés la possibilitat de venda a uns altres inversors. Un gir sobtat de guió que incloïa la voluntat de començar una altra etapa, de més implicació del propietari per impulsar el creixement de totes les àrees. Cap a on? Amb quins objectius? I amb quines eines? Ni Vicente Moreno ni Rufete tenen el futur clar, i Mao Ye, el nou conseller delegat, defensa que no és urgent prendre una decisió sobre la direcció esportiva. Doncs com a mínim ajudaria a aclarir dubtes, començar a traçar un camí i sortir de la indefinició, que no és bona ni per a l’equip, apàtic, ni per a l’afició, desencantada.