Riqui ha passat de ser la bandera per desgastar els entrenadors de Bartomeu, a veure’s com la peça més prescindible per Xavi: el purità d’un l’estil que hipotèticament Riqui representava a la perfecció. Així doncs, l’arma clàssica per desbarrar contra l’immobilisme tàctic de Koeman, ha passat de fer il·lusió a fer mandra, de ser jutjat amb benvolença a ser vist amb apatia per part d’una afició que ha oblidat les ovacions quan salta el camp. Així doncs, Riqui ha transitat el clàssic recorregut de ser una causa global del barcelonisme nascuda en temps de guerra famolenca, per acabar esdevenint un actor secundari sense espai propi. Això ha estat Riqui Puig: un dolç suggeriment en dies de carestia salvatge.

A partir d’aquí, hi ha mil causes per tal d’explicar aquesta caiguda al mar de la indiferència, la primera i la més evident, és com Xavi ha donat la raó a Koeman quan el més senzill era apostar per Riqui amb un atac de populisme barat, i evidentment, aquesta decisió de l’entrenador s’ha instal·lat a la graderia per unanimitat: Si Xavi no fa jugar Riqui és que Riqui no ha de jugar al Barça. De totes maneres, el cert és que aquesta sensació d’estar davant d’un De la Peña sense el component de descontrol en el joc imposat al seu dia per Lo Pelat, s’ha anat fent gradual amb les irrupcions de Pedri i Gavi com a baròmetres per contextualitzar el paper de Riqui a l’equip. Xavi ha pres la decisió i el mateix esdevenir de la història ha fet la resta.

Així doncs, Riqui haurà de sortir del Barça per començar de nou, i com ens passa a tots, no és mala cosa fer una mirada a si mateix per intentar veure què ha fallat més enllà d’haver estat víctima d’un excés d’expectatives provocades per un context ruïnós d’un equip tancat per defunció. I és que convé saber que un pot fer de Piqué si jugant coix segueix essent amb diferència el millor central de l’equip, però tenir aires de Piqué quan la teva jerarquia dins un club encara està per construir, tampoc ha ajudat gaire.