Acaba la temporada de futbol base i els coordinadors d’entitats perifèriques a l’elit futbolístic català elaboren llistes d’altes i baixes com si fossin en Xavi remodelant la plantilla del Barça, amb la diferència que Lewandowski rep pressions a canvi d’una morterada, i els adolescents d’aquests equips paguen per jugar, rebre equipament, i tenir fisioterapeutes privats. Quin és el problema? Doncs que per tal de dignificar-se ells mateixos i sentir-se satisfets en la seva vocació frustrada, realitzen un cerimonial d’entrades i sortides que explicita la voluntat d’assolir les millors categories possibles: una ambició legítima a nivell esportiu però contradictòria en exhortar els pares a no ser hienes competitives alimentades per la carronya provinent del propi club. Resum: Tu tractes els seus fills com si fossin professionals, per tant, no demanis als progenitors que es comportin amb paràmetres formatius quan el pilar indiscutible de l’entitat és aconseguir el màxim reconeixement possible per, entre d’altres causes elogiables, engreixar l’ego futbolístic dels entrenadors traumatitzats per no estar a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí.

A partir d’aquí, és lloable aspirar al màxim amb els millors jugadors? Radicalment sí, la bona competitivitat porta cap a un creixement personal si està ben estructurada per part dels pilots d’aquests clubs, però el tema precisament és que molts d’aquests pretesos líders saben com roda una pilota però no tenen ni idea de com es mou el món emocional d’uns nanos tractats com a mitjà en lloc de ser una fi per si mateixos, o sigui, són cuidats com a elements impersonals per engrandir aquestes entitats a canvi de descuidar el creixement maduratiu en uns anys de formació necessària.

Per això és important localitzar aquests Kubales de banqueta, aquests Rufetes de secretaria tècnica, aquests malalts del FIFA que apliquen els coneixements de la Play a nanos adolescents, en definitiva, saber llegir les frustracions de qui dirigeix sense criteri les noves generacions futbolístiques. Evidentment no tothom és així, per tant, cal dir noms? Aquí hi he posat el concepte; els noms els escrius tu, ja saps de qui parlem.