Un Barça depriment acaba la temporada perdut en un mar de mediocritat mentre l’afició cerca un consol barat gràcies a l’Efes, el Liverpool, i els diners d’un estat teocràtic que han servit per allunyar Mbappé de Madrid. Depressió absoluta per a un club que necessita treure l’escombra i fer neteja d’un vestuari sense ànima ni ànsies de rebel·lió contra la seva pròpia misèria.

A partir d’aquí, l’única opció de Xavi de perdurar a la banqueta del Barça no passa per la capacitat de construir, sinó per l’habilitat de triturar un passat que amarra l’entitat a una estaca corcada: uns capitans que eren titulars el dia del 4-0 a París el 2017 i que surten a la fotografia de totes les hecatombes grupals dels darrers cinc anys. Ni un minut més per aquesta generació aferrada a la cadira gràcies a l’arribada gradual de jugadors mediocres que han dissimulat la seva decadència esportiva. Ni un minut més pels líders d’aquest vestidor que aconsegueix portar al costat fosc de la passivitat joves que feia uns mesos es menjaven la gespa com a hienes afamades. Ni un minut més per aquells a qui Luis Enrique no va voler tocar per no prendre mal, i Valverde i Koeman hi van negociar per dissimular la decadència a base de títols domèstics. S’ha acabat.

Així doncs, Xavi és el primer que s’ha de mirar el mirall per veure el que ha passat. El mes de febrer estava a la banda com en Guardiola del 2008 i les darreres setmanes té el posat del Koeman de la darrera època, i per tant, té dues opcions, o fotre fora la majoria de la plantilla per un sentit de justícia històrica, de dignitat del club, i construir d’aquesta manera un projecte propi sense cap mena de lligam amb la causa del desgavell, o marxar i deixar la pilota votant a la llotja perquè Laporta compleixi realment el motiu pel qual el varen votar: buidar el club de jugadors que, no ho oblidem, varen aprofitar-se de la incompetència deslleial de Bartomeu per rebentar les arques de l’entitat amb renovacions astronòmiques. En definitiva, o fem neteja o fem neteja, per tant, ni un minut més a can Barça per als líders empoderats, i evidentment, per als mediocres que han facilitat l’empoderament dels mateixos.