El Girona està abocat històricament a una lleugera desgràcia esportiva com a compensació divina per l’excedent d’orgull gironí, o sigui, si guanyéssim seríem més pedants del que som i a la llarga ens prendríem seriosament que el malaguanyat projecte independentista hauria de delimitar-se de Blanes a Cadaqués. Per això, davant d’aquest fet objectiu, dubto sobre la conveniència d’un ascens a primera amb un entrenador madrileny que ha necessitat deu mesos per aprendre més català que Messi en vint anys, més que res perquè llavors engreixaríem la llista d’èxits amb demarcació d’origen a la riba de l’Onyar, i provocaríem una animadversió lògica a la població restant del territori català que ha tingut la desgràcia de viure fora de les nostres fronteres provincials.

De totes maneres, tothom sap que qui molt abraça poc estreny i tal dia farà un any, per tant, deixant de banda la idoneïtat moral de l’ascens pel gironí de blasfèmia continguda contra la cua del Rocambolesc, no podem evitar somiar per trentena vegada amb una tornada a primera després d’haver rebut més garrotades que un comunista a la Via Laietana franquista: un ascens categoritzat com a fantasia eròtica impossible que ens duria a realitzar un acte comunitari poc vist al llarg de la història de Girona.

M’explico. D’entrada cal remarcar que no tenim el dret únic a merèixer la glòria per un tema de greuges històrics, creure’s en dret de ser mereixedors de quelcom positiu en detriment d’un igual és molt nostre, però necessitem realitzar una cerimònia poc comuna a la ciutat que va aguantar el setge de Napoleó amb Fairy: pujar als altars de la mitologia a forans que han embellit el nostre relat col·lectiu. Ras i curt, fer de Christian Stuani un nou Carlemany, canonitzat il·legalment el 1165 per ser venerat a la catedral, i que només li falta batejar els lavabos públics per acabar-nos d’impregnar amb la seva presència.

Així doncs, l’ascens a primera suposaria el llaç d’aquesta crònica antològica entre Stuani i Girona, aquest amor quan ja no creiem en l’amor, aquest relat compartit entre dos desconeguts que es van trobar accidentalment per fer-se millors l’un a l’altre, aquesta dualitat de caràcters per formar-ne un de sol, aquest trepitjar fort de Stuani per marcar el ritme d’una ciutat presa per l’orgull de la seva ombra. Seria perfecte, i encara que dubto de la bondat d’aquest ascens que ens tornarà més imbècils del que som, de l’oportunitat d’engrandir l’èpica col·lectiva en uns temps de mer mercantilisme futbolístic, donar material per contar relats hiperbòlics als nets és una font de riquesa comunitària meravellosa que només ens pot enriquir com a ciutat.

Som-hi Girona: la història serà sempre nostra!