Veure el Girona a primera divisió ha estat el somni, semblava que impossible, de moltes generacions de jugadors, tècnics i aficionats blanc-i-vermells. Però el somni hi era, i tot i que la primera divisió va resultar esquiva la primera vegada que es va intentar, la promoció de la temporada 1935/36, que, com és obvi, va acabar malament, el somni va persistir. És clar que per jugar a primera primer calia pujar a segona i el Girona, excepte els períodes 1948-1951 i 1956-1959, tampoc no hi era. Va ser durant molts anys allò que la premsa anomenava “l’equip de la província”, sempre lluitant amb grans rivals, amb el Figueres sempre al capdavant. Aconseguia els millors jugadors i era, a la vegada, subministrador dels equips més potents, Barça i Espanyol al capdavant. Però el somni de primera persistia.

Quan la UE Figueres va baixar a preferent, el Girona es va quedar sol a la divisió nacional, primer tercera i després segona B. Però hi va haver anys terribles. El descens a regional preferent el 1982 i, de tornada a l’infern, dues temporades a primera catalana entre els anys 1997 i el 1999. En uns anys en què el Figueres va consolidar-se a segona A i, fa trenta anys exactes, va estar a punt de pujar a primera divisió. I el Palamós dels germans Caballero es va estar amb tots els honors a segona A durant sis temporades. Però el somni persistia.

El sentiment gironí sempre hi és, però cal recordar quan eren pocs centenars els qui animaven l’equip a tercera o segona B. Com ja havia passat abans, entre els anys 1988 i 1992, el Girona va pujar a segona B i va tenir l’ascens a segona A a tocar, amb Xavi Agustí de director d’orquestra. Va faltar alguna cosa per aconseguir-ho aquell 28 de juny del 1992. Amb el nou segle la família Roche va fer un equip per pujar a segona A que va acabar tornant a tercera. El traspàs del club a Josep Gusó, un president poc habitual i que va tirar pel dret en més d’una ocasió, especialment per constituir la SAE, va portar la rauxa necessària per passar en dos anys de tercera a segona A. S’havia aconseguit. Però era segona A. El somni persistia.

El 2008, l’any que Girona va perdre per motius econòmics l’equip a l’ACB, es va arribar a segona A. Han estat els millors anys esportius de la història del club, nascut el 1930. La segona temporada a l’elit es va estar a punt de baixar, però el penal de Kiko Ratón va enfonsar el Múrcia i va salvar el Girona, potser de la desaparició. El somni persistia.

La primera va trigar. El Girona mai ha tingut sort en les promocions d’ascens. A Montilivi hi he vist les que vam perdre contra el Vila-real el 1971 i el Còrdova dos anys després. No va anar bé la lligueta del 1992 en què el Vila-real, altre cop els de la Plana, ens va barrar el pas a segona A. Van negociar millor. I arriba la dècada prodigiosa: sis play-off d’ascens, un ascens directe i dos anys a primera divisió. Els play-off van ser cruels, amb Rubi i Machín a la banqueta, especialment després d’aquell partit amb el Lugo que no cal recordar, quan els gallecs van marcar quan Montilivi ja ho celebrava. Després es va pujar el 2017. Aquells que el segle passat ho somiaven potser no s’ho creurien. Penso en Farró, Curbet, Viñas i tants d’altres. Els Ribera i Xavi Agustí ho van poder viure el 2017. Dos anys a primera i un descens que encara no entenc. Dos play-off fallits més amb Francisco a la banqueta, sempre al darrer moment. I l’èxtasi amb Míchel, l’any que pocs s’ho esperaven. El somni de tornar a primera s’ha acomplert. La tossuderia ha tingut premi. I que sigui per molts anys.