Laporta és un pistoler deambulant preparat per sobreviure matant, un addicte als límits com a punt de partida de la victòria, en definitiva, és l’ombra antològica de William Munny entrant amb parsimònia a un saloon per rebentar sense bales a Little Bill. A partir d’aquí, les maniobres instintives del líder carismàtic poden ser el darrer impuls cap a l’abisme definitiu o l’inici d’una nova era construïda amb els vells paràmetres. L’emoció és màxima pels amants a jugar a la ruleta russa amb les bales marcades: la distància entre la mort i la vida està a mans d’un gatell sense mirada.

Dit això, ignorant el resultat d’aquest intent d’esberlar les dinàmiques suïcides d’uns jugadors atrapats per la dictadura de les vaques sagrades, s’ha de reconèixer la virtut de Laporta de no acollonir-se davant de decisions límit com hipotecar una part del futur per fer girar de nou el cercle virtuós a partir d’un model de joc, una estrella mundial, i un seguit de jugadors competitius amb ganes de ser algú. Laporta fa de Laporta en el moment que més es precisava d’un Laporta.

En definitiva, el titular és clar i provoca vertigen: Laporta s’ha venut una part del demà per tornar al Barça a la primera línia esportiva i econòmica. De totes maneres, ell no ha enganyat ningú, aquest és el Laporta que va votar el soci, el Laporta sense punt mig, el que no negocia amb la por de l’opinió pública com feu la mediocritat de Bartomeu, el Laporta decidit que li rellisca completament ser l’enemic si les coses van maldades, el Laporta que no agrada als poders mediàtics que han sostingut la misèria dels darrers anys, o sigui, el Laporta que decideix quan l’error es penalitza el triple, però ell sap millor que ningú, que hi ha poques persones capaces d’entrar a un saloon ple de cabrons amb una revòlver sense bales. I l’altre, ja ho sabeu, és Clint Eastwood.