Noten un pessigolleig estrany a la panxa, per això la fila és libèrrima i divertida. Conducció, paret i xut, el clàssic exercici d’escalfament abans del partit. Avui és el debut i estrenen la samarreta que van repartir a l’últim entrenament. Tots desitjaven el número del seu ídol, perquè es creuen bons com ell. Juguen en camps d’herba artificial, ja no xuten la Mikasa sinó la pilota de Qatar i els equips salten a la vegada al camp, però l’essència del futbol amateur d’emular les estrelles no ha canviat.

Els pares, de lluny, escolten com s’entretenen els fills al camp. Parlen del número de camiseta que els ha tocat: “Soc el 9 d’en Taty!” “Jo, l’onze d’en Valery.” “Qui porta el 16?”, pregunta un. “A mi m’agrada el 14 de l’Aleix Garcia.” “Jo volia el 18, de l’Oriol Romeu, el papa diu que és un crac i a sobre llegeix.” “A mi m’ha tocat el 22, d’en Santi Bueno, un dia me’l vaig trobar al carrer de casa.” “Jo tinc el 21, el de la meva mare, i soc tant o més bo que en Yangel Herrera.”

Em sap greu, Lewandowski, Mbappé, Benzema i Messi, però hi ha nens futbolistes que no es fixen en vosaltres. Ja ho sento, gironí descregut que et pensaves que a Girona som del Girona perquè el Barça ha fet el ridícul per Europa l’últim lustre o creus que no hi ha prou públic per omplir el bàsquet i el futbol i que tot plegat explotarà. Sí, a l’hivern a Montilivi hi fa un fred humit punyent i dolorós, però cada cop té més irreductibles perquè hi ha quelcom immortal a la ciutat que ho està canviant. Molts nens gironins no saben qui és en Haaland per molts hat-tricks que marqui i sí, en canvi, en Manu Vallejo que vam fitxar l’últim dia i lluita molt, o en Roro, que ja sap marcar gols de traca i mocador a l’estil de l’enyorat Baena. Ja em sap greu a qui pugui molestar, però a Girona cada cop som més del blanc i del vermell, colors indispensables per continuar arrelant-nos a l’elit futbolística. No fa massa, Montilivi era de tots colors menys els nostres, i només els rars tenien bufandes del Girona. Ara, fins i tot els estrangers se la lliguen fort al coll. Aquest és l’èxit que van encetar els Granell, Pere Pons i companyia i ara, aprofitant l’embranzida, els gironins hem de continuar transmetent als fills a les verdes i a les madures què significa ser del Girona.

L’àrbitre xiula per avisar que el partit ha de començar. Els jugadors corren a la banqueta. Els pares es miren, estranyats. Ningú ha reivindicat la joia rústica de l’equip, però el nen té molts pardals al cap i se n’ha oblidat. Mentre es col·loca la samarreta per dins del pantaló, s’il·lumina i crida fort: “Jo tinc el 7 de l’Stuani!, el papa diu que no sap per què tarden tant a dedicar-li un monument a la ciutat.”