El retorn de Messi de l’exili parisenc seria l’epíleg antològic d’una història perfecta: la rebuda amb llorers del fill predilecte que tancaria el cercle narratiu a mode d’epopeia grega. De totes maneres, l’homenatge a nivell de darrer vals al Camp Nou no ha de ser una exigència de guió per compensar la frustració d’haver perdut el one man club més important de la història, sinó que ha de dur a certa utilitat en uns temps poc propicis a realitzar moviments èpics pel simple gust d’arrodonir relats col·lectius.

Messi és el Barça i el Barça ha excel·lit com mai gràcies a Messi, però ara mateix, en un procés de reestructuració de jerarquies internes, s’ha de valorar l’arribada d’un Messi amb trenta-sis anys que entrarà a un vestidor buit dels lacais que ell va apoderar fins a convertir-los en una rèmora econòmica i esportiva per al club. Aquí hi ha els dubtes reals de la seva arribada: sabria trobar el seu rol real dins un vestidor en progrés per fugir dels vells vicis? Entendria que el projecte no gira entorn d’ell sinó que hauria d’enriquir-lo amb un rol allunyat del de fa uns anys? No ho sabem, però els dubtes són raonables perquè és molt humà tornar amb l’ambició de continuar sent emperador a pesar que les velles jerarquies hagin passat a millor vida.

A partir d’aquí, el club ha de valorar si el plaer emocional de narrar la història de Messi amb final feliç és suficientment important per assumir el risc d’una tornada que té més interrogants que certeses, i si realment, amb aquesta maniobra no estem escorcollant el record d’uns dies de felicitat salvatge que no tornaran mai més, o senzillament estem buscant fórmules per pagar-li la pasta que se li deu de la millor manera possible. Tot és legítim, tot és possible, però valorem la situació i no ens deixem portar per la recança de no haver-ho fet bé quan tocava, perquè ja ho sabem, tornar amb antigues xicotes a Roma és molt gustós, però és llavors quan t’adones que la ciutat mai és tan eterna com la primera vegada.