Aquesta història és de fa un parell de dècades, gairebé el segle passat, quan un servidor estava noranta minuts anant amunt i avall a mode de Mascherano. Jugàvem contra un equip de la part alta que tenia un mitjapunta d’una qualitat per sobre de la categoria, era àgil, tècnic, amb definició, i un caràcter visceral capaç de girar un partit en qualsevol moment, però patia uns defectes que coneixíem: es revoltava contra tothom al mínim problema, era altiu, superb, condescendent, i sobretot, emocionalment pres per la necessitat de ser el mascle alfa del camp. Tan difícil era marcar-lo com fàcil treure’l mentalment del partit, sempre que tinguessis les eines de control emocional que ell desconeixia per simple analfabetisme de si mateix.

Aquell dia vaig marcar el primer gol contra tot pronòstic i el vaig saludar després de la celebració picant-li l’ullet i tirant-li un petó a mode de Rolling Stone. El vaig provocar, és veritat, i a partir d’aquí va buscar-me els turmells com un assedegat, protestant a l’àrbitre, encarant-se amb les banquetes, i enviant a la merda algun aficionat nostre mancat de vida personal afectiva que havia decidit anar al camp. Un gest seductor a mode d’Audrey Hepburn i un bes stonià havien estat suficients perquè el nen mimat estigués fora de si: aquell dia el van expulsar amb vermella directa per etzibar-me una coça segons després d’haver-li dit que era més dolent que l’Okunowo. El dolor fou plaent perquè estirat al camp gaudia de l’espectacle d’aquell egòlatra que marxa entre els retrets de la seva pròpia gent.

A partir d’aquí, la pregunta legítima seria: és legítim treure emocionalment el rival del partit? La resposta és senzilla, ningú dubta d’atacar la banda del lateral ofensiu amb mancances defensives, de pressionar la sortida de pilota del central totxo, o de força a jugar un porter sense domini de la passada. És lògic, oi? Doncs el joc emocional també entra dins d’aquests paràmetres, i mentre aquell jugador amateur podia tenia l’excusa de no haver gaudit de suficients recursos per aprendre a dominar-se, l’egòlatra de Vinícius hauria de tenir uns professionals que li expliquessin que el problema és ell, i si no troba la solució, que truqui a Luis Suárez perquè li narri com va deixar de mossegar el personal, ja que si no canvia, Vinícius serà el forat sobre el qual aquesta temporada el Madrid cavarà la seva pròpia tomba.