Ahir vaig anar a sopar amb la meva dona a Casa Juanita de Begur, una orada espaterrant acompanyada d’una amanida singular digna d’un sopar de dijous Sant, i va entrar al menjador una parella jove de Madrid que caminava amb la prudència de qui entra a una taverna basca a Hernani durant els anys de plom. Tenien por que sortís en Jordi Cuixart de dins un llobarro, o pitjor encara, que el cuiner es girés per sorpresa i hi veiessin la Pilar Rahola amb la veu de l’Artur Mas. Estaven tensos per allò d’estar a la seva Palestina, fins al punt que, amb un to cautelós, van manifestar al cambrer que estaven sobtats del bon tracte rebut durant aquests dies a la Costa Brava: els havien deixat anar al lavabo a pesar de parlar castellà, i a Calella de Palafrugell havien sentit dos adolescents cantant Taburete.

Va avançar la vetllada i per allò de tenir les taules a prop i demés, vam començar a parlar en el moment que ell es fotia una ratafia amb la curiositat de qui pren una barreja aborigen d’un poblat de Somàlia (apunta amic Joan Casalprim: la ratafia ha arribat a la calle Génova, això no té aturador). Bona gent, segurament a Madrid deurien cagar-se amb la senyera però per allò de jugar a fora de casa feien d’Aznar en la intimitat i defensaven haver escoltat alguna cançó de Serrat de no sé què palabras de amor.

Vam acabar discutint de futbol, era inevitable, i ell, que ara m’adono que no li vaig preguntar el nom però li direm Alejo, va deixar-se anar tractant l’Ancelotti de tebi, d’entrenador sense capacitat de traslladar al terreny de joc la ràbia genètica del madridisme. No parlava l’Alejo, parlava en Florentino, el trauma d’haver estat conduït a l’èxit pels Del Bosque, Zidane i Ancelotti, mentre que el Mourinho de torn, el proxeneta de la moral del Bernabéu, va haver de marxar per la porta del darrere per disgust del seu president i de l’Alejo Díaz Ayuso.

Per què us explico la història de la meva conversa amb l’Alejo a Casa Juanita? Doncs perquè la final de copa com a tal és un benefici col·lateral de l’autèntic objectiu d’avui: sentenciar Ancelotti mentre aboquem el Madrid a la temptació de buscar la grandiloqüència d’un entrenador allunyat de la mesura que els ha portat a l’èxit. Tenim la primera oportunitat en anys de marcar l’agenda del Madrid des de Barcelona i no ho podem desaprofitar.

No ens enganyem, Florentino voldria sempre un Mourinho o equivalent, o sigui, un esclau servil que porti al vestidor el seu caràcter de dictador amb guants de seda, i evidentment, Del Bosque, Zidane i Ancelotti no han estat mai els seus fills predilectes. Per tant, guanyar avui seria treure l’instint totalitari de Florentino i conseqüentment, portar-lo a prendre decisions destructives a llarg termini. No podem fallar, i si fallem, doncs bé, sempre ens quedarà repetir un sopar a Casa Juanita mentre diem a l’Alejo que la Costa Brava mola molt, però una nit de festa a Madrid també pot arribar a ser antològica si la reguem, això sí, de bona ratafia.