En Xavi s’emprenya amb els simplistes caient a la trampa d’analitzar la realitat amb un prisma limitat. O sigui, entra en el joc dels destructors i afalagadors que transformen sense manies els llorers amb merda i, és clar, té les de perdre perquè ells ho fan des de la fredor de les poltrones i ell, des de la passió de qui defensa la feina feta.

Els aspectes positius de la temporada són indiscutibles i serveixen per edificar quelcom i solucionar els negatius. El Barça està fent una lliga numèricament perfecta gràcies a un pragmatisme extrem de qui ha construït la identitat des de la rereguarda, ha aconseguit dominar el Madrid quan ha tingut els efectius adients, i ha acomplert l’obligació de ser ferm amb els rivals mitjans. Molt evident tot plegat, però venim d’on venim, no ens n’oblidem: guanyar una lliga sempre ha de ser motiu de festa grossa. En això, en Xavi té tota la raó, massa culer tip per les rodalies del Camp Nou.

Ara només cal mirar una estona el City-Bayern de dimarts passat per veure on és el Barça i entendre que ara mateix és impossible equiparar-se amb els grans d’Europa per un tema de ritme competitiu. No estem a l’altura perquè a davant no tenim els elements diferencials, falta talent entre línies, i l’equip massa sovint viu amb una linealitat competitiva que traspua el dubte de què estem construint realment: el domini en la lliga és absolut amb els números a la mà, però relatiu a l’hora de sotmetre rivals. És preocupant? No, si pensem que el club s’està aixecant de les cendres esportives i Xavi ha fet caminar un mort vivent, però serà inquietant si no acceptem que l’objectiu és fer-lo córrer de nou.

A partir d’aquí, amb aquest context, Xavi faria bé de no enfadar-se per allò que li diuen que algú diu, més que res perquè ara mateix, a banda de defensar la feina feta, necessitem una mirada ampla i complexa del club, que ha de partir precisament del mateix entrenador, que ha d’entendre que hem avançat molt però que encara estem a mig camí del que hauríem de ser. Endavant amb Xavi, és clar que sí, però no ens enfadem tant i continuem caminant.