Es tractava d’un partit amistós, d’aquells que acostumen a qualificar-se de “costellada”. L’Orfeó Català havia recorregut França i Itàlia en una gira exitosa; i, per celebrar-ho, el FC Barcelona havia decidit organitzar-li un partit d’homenatge. L’equip de les Corts es trobava en un moment dolç i la tria del rival, el Júpiter, estava perfectament justificada. El Barça acabava de guanyar el campionat de Catalunya i el d’Espanya, mentre que el contrincant havia conquerit el campionat d’Espanya del grup B, l’equivalent a l’actual segona divisió. El dia escollit per a l’enfrontament, el 14 de juny del 1925, l’estadi es va omplir, amb 14.000 persones. A la llotja presidencial, a més de les directives dels dos clubs i la junta de l’Orfeó, hi havia una nodrida representació del catalanisme polític. Però, en canvi, no va assistir-hi cap autoritat espanyola ni cap representant de l’Ajuntament o la Diputació, talment com si pressentissin el xàfec que estava a punt de caure.

Les cròniques periodístiques descriuen el partit com un enfrontament insuls, sense gaire història; i, a més a més, amb un resultat clar, poc susceptible de generar controvèrsia, tot i que l’àrbitre va actuar “més guillat que una cabra” i el públic el va “obsequiar amb una bronca”, tal com recollia un cronista. El Barça es va imposar per 3-0. No obstant això, la principal polèmica no es va produir al terreny de joc, sinó a les graderies; i va fer-ho just després que l’àrbitre assenyalés el final del matx. Per tal d’amenitzar la jornada, la directiva del club havia convidat la banda de música d’un destacament de l’armada britànica, que des de feia alguns dies estava ancorada al port. La banda, sense segones intencions, es va posar a interpretar la Marxa reial. Segons sembla, una part del públic es va posar a “xiuxiuejar”; i, per acabar-ho d’adobar, alguns assistents de la tribuna no es van aixecar dels seus seients. Entre aquests hi havia Joan Gamper, fundador i president del Barça, i els dirigents de la Lliga Regionalista Francesc Cambó i Joan Ventosa. El problema no va ser només el “xiuxiueig” del públic amb la Marxa reial, sinó el fet que quan la banda es va posar a interpretar God save the king, l’himne del Regne Unit, la gent es va posar dempeus i el va ovacionar de forma entusiasta.

En un primer moment, la premsa gairebé no es va referir a l’incident, ja fos perquè no li van donar gaire rellevància o per la censura governativa. El país es trobava en plena dictadura militar i el governador civil, Joaquim Milans del Bosch (l’avi del capità general que va treure els tancs pels carrers de València el 23-F), no s’estava de bromes. Els mitjans que van recollir-ho, però, s’ho van prendre amb humor. El setmanari L’Esport Català, per exemple, explicava que “sense cantar-hi els orfeonistes, el públic tingué ocasió de demostrar les seves preferències filharmòniques”. L’Esquella de la Torratxa, per la seva banda, es va centrar en l’àrbitre, que va rebre “tants xiulets com ovacions rebé la banda de l’esquadra anglesa”, mentre que Xut! va publicar alguns acudits en què es destacava que la cridòria del públic havia superat amb escreix la dels cantaires de l’Orfeó. Les autoritats espanyoles no van demostrar el mateix sentit de l’humor.