El relleu generacional en l’elit del tennis masculí ja és una realitat. La victòria de Carlos Alcaraz contra Novak Djokovic en la final de Wimbledon canvia el panorama. Comença l’era en què el tennista murcià està cridat a ser el gran protagonista, envoltat d’una fornada de joves promeses que, per diverses circumstàncies, encara no han acabat de despuntar com s’esperava, i d’altres jugadors més veterans que pateixen en la seva pròpia pell el naixement d’una llegenda. Fa anys que es debat quin o quins tennistes seran els successors de l’anomenat big-three. Roger Federer, Rafa Nadal i Novak Djokovic han dominat el circuit de manera incontestable en els últims quinze anys. Ningú els ha fet ombra. Fins ara. La irrupció de Carlos Alcaraz canvia el paradigma. És una combinació perfecta del millor d’aquestes tres llegendes. En la final va fer una demostració de talent, força física i, sobretot, mentalitat durant gairebé cinc hores per superar el serbi al jardí de casa seva i convertir-se en el primer tennista de la generació del 2000 capaç de derrotar un veterà de 36 anys. És un jugador únic que creix a passos de gegant i que, tot i la seva joventut, sap jugar amb la serenitat, valentia, aplom i saviesa d’un veterà. Als seus 20 anys, és el número u més jove de la història d’aquest esport i ja atresora 12 títols ATP (dos Grand Slams i quatre Masters 1000). El seu talent no té límits. Ho té tot per triomfar. Carlos Alcaraz és present i futur del tennis mundial.