Diumenge Jonas Vingegaard va tornar a aconseguir la fotografia més desitjada per qualsevol ciclista: de groc amb l’Arc del Triomf de París al fons, que certifica que ha guanyat el Tour de França. Va superar de molt Tadej Pogacar, a qui molts veien com a favorit abans de començar. Ara tots dos han guanyat dues vegades la cursa francesa i l’any que ve tornaran a competir-hi. Però, mentre que aquest any el danès s’ha mostrat sòlid com una roca, l’eslovè ha aguantat dues setmanes però a la tercera s’ha desfet com un terròs de sucre, primer en la contrarellotge i després als Alps de la Savoia.

Com pot ser que Pogacar, un corredor d’època, hagi rebentat i hagi acabat a tants minuts del primer? Hi ha tres respostes temptatives i no excloents. La primera és la lesió. A l’abril va caure, es va fer mal a la mà i només ha pogut fer un bon bloc d’entrenament pel Tour, en lloc dels dos que ha fet el seu rival. La segona és que ha trobat un rival més fort que ell a l’alta muntanya i, faci el que faci, els propers anys perdrà contra Vingegaard. La tercera és que dispersa massa els objectius i no s’enfoca prou en el Tour, com sí que ho fa el seu rival.

Jo no sé quina resposta és la correcta, però Pogacar haurà de decidir en el futur si es vol centrar només en el Tour, com han fet els que l’han guanyat en diverses edicions en les últimes dècades: Froome, Contador, Indurain, etc., o vol continuar intentant guanyar altres curses.

El Tour és la cursa ciclista més important del món amb diferència i per tant l’aparador més important per als ciclistes, els equips i els patrocinadors. Però el ciclisme no s’acaba amb el juliol francès. Hi ha altres voltes de tres setmanes, com ara el Giro d’Itàlia. Hi ha voltes d’una setmana, com ara la Volta a Catalunya. I hi ha curses d’un dia com ara el mundial i els cinc monuments: la Milà-San Remo, el Tour de Flandes, la París-Roubaix, la Lieja-Bastogne-Lieja i el Giro de la Llombardia. Només hi ha tres ciclistes que els hagin guanyat tots cinc: Rik van Looy, Eddy Merckx i Roger de Vlaeminck. Tots tres eren belgues, tots tres competien abans de la televisió en color, i només un també va guanyar el Tour, Eddy Merckx.

Els que tenen possibilitats reals de guanyar una cursa d’un dia gairebé mai guanyen una volta de tres setmanes i a l’inrevés, perquè són perfils de corredors molt diferents. Si ho comparéssim amb l’atletisme, podríem dir que no és gaire habitual que algú pugui guanyar els 110 metres tanques, els 5.000 metres i la marató. És tan poc habitual que en més de cent anys només hi ha hagut tres ciclistes que hagin guanyat el Tour de Flandes i el Tour de França durant la seva carrera: Louison Bobet, Eddy Merckx i Tadej Pogacar.

L’eslovè ja ha guanyat tres dels cinc monuments, només li falten la París-Roubaix i la Milà-San Remo. Si ho aconseguís seria indiscutiblement el segon millor ciclista de la història, i podríem discutir si el primer. Si només guanya algun Tour de França més, en canvi, pujarà algun graó d’un grup força més nombrós.

Tot i que el discurs majoritari en molts àmbits és el de concentrar esforços i jugar-s’ho tot a una carta perquè voler és poder, de vegades és millor, en el ciclisme i a la vida, no posar tots els ous al mateix cistell. Així, si no podem aconseguir alguna cosa que volem, no serà la fi del món ni tot perdrà el sentit, perquè potser n’aconseguim d’altres. La vida té moltes facetes diferents, i el ciclisme no s’acaba al juliol.