Buidant el pap i visiblement dolgut. Bernat Canut diu que no té rancor cap a l’Spar Girona però, en una entrevista a L’Esportiu, la setmana passada, reconeixia que ha estat cap de turc per una situació de la qual no se sent cent per cent culpable. I així com va passar en el seu moment amb Èric Surís i Alfred Julbe –els entrenadors que el van precedir en el club–, el distanciament no sembla gaire amistós. Tot al contrari. Un entrenador més que marxa de Girona criticant les formes en què ha estat acomiadat i apuntant de nou cap a la directiva. No focalitza tant aquest ressentiment en el fet sinó en la manera com s’ha produït. Evidentment, des de la seva visió de part afectada. I, per tant, gens imparcial. Malgrat tot, segurament no estaria de més que es generés una certa reflexió des del club.

No hauria de ser una tònica habitual que els entrenadors marxin renegant de les maneres en què es talla la relació contractual. I, a l’Uni Girona, dels tres darrers entrenadors que han passat per la casa, cap ho fa llançant floretes cap a la directiva. És innegable que, quan es busquen noves dinàmiques, el més lògic és un canvi de lideratge a la banqueta. És el més fàcil i, alhora, sol ser el més efectiu. No perquè la persona en qüestió no tingui qualitat ni talent per exercir el càrrec. Canut ha demostrat al mundial sub 19 femení que és un gran entrenador. Les circumstàncies i l’entorn t’impulsen o et generen mil entrebancs. I acaba sent la mateixa persona. Res a dir. I difícilment la rescissió és una decisió compartida per la persona afectada. També comprensible. Per tant, la consecució de fets és gairebé inevitable i ningú pot dir que imprevisible. Ara bé, la manera com s’arriba a aquest punt –i com s’acorda– sí que pot ser controlable. I, en aquest context, cuidar les maneres no és obligatori, però sí molt recomanable. Per molts motius. Perquè la vida dona moltes voltes. I perquè generar aquests corrents negatius a l’entorn del club, obrint debats de qui és el bo i qui el dolent, no aporta mai res positiu.

En aquesta història, però, ens falta encara per escoltar una versió. La del club. Potser no la tindrem mai. Oficiosament en sabrem alguna cosa. Públicament és complicat que es pronunciï. I segurament és la millor manera de tancar aquest capítol. No seria el moment d’obrir una tanda infinita de retrets. Els camins dels afectats s’han separat i no serviria absolutament per a res. Ara és el torn del lideratge de Laura Antoja i d’una plantilla molt renovada que entoma un nou repte i un canvi d’etapa. Aquí és on realment cal focalitzar tots els esforços i la unitat del club i de l’afició. Però insisteixo en aquest procés de reflexió interna, que pot ser paral·lel i no excloent d’aquest nou moment.

En realitat és tan fàcil com reconèixer que la temporada passada es van cometre errors a totes bandes. Des de la banqueta i des de la directiva. Segurament és certa la mala planificació des del club que assenyala Canut, amb una aposta arriscada que no deixava marge als imprevistos. I de fets sobrevinguts, abonats també pel mal atzar, n’hi va haver un munt. I també és cert que hi ha errors atribuïbles a decisions tècniques, a la preparació física i al lideratge davant una situació tan adversa. Però bé, a pilota passada, tots posseïm una bola de cristall i tenim claríssim què s’hauria d’haver fet. És en calent quan s’han de prendre les decisions. Normalment només tens dues opcions: encertar-la o espifiar-la. I sense bola de cristall.