Podríem dir que el futur de la selecció espanyola femenina no em treu la son. Gens ni mica. Fins que no sigui reconegut el dret a competir de les seleccions catalanes, el que passi amb la roja m’és del tot indiferent. Però sí que una cosa se’ls ha de reconèixer. Els masclisme desaforat ibèric que tots sabíem que existia a la Real Federación, i que ha culminat amb l’agressió de Rubiales a Hermoso, ha estat com l’explosió d’un volcà a partir de la qual ha començat a sortir lava, i més lava, i més lava. Els fets, de ressò planetari, han posat en la primera línia mediàtica la deficient situació del futbol femení. Desigualtats, menyspreu, ridiculització, masclisme amb majúscules... I encara que molta gent diu que ara s’hauria d’estar parlant de la gesta esportiva i no pas de la polèmica posterior, en discrepo profundament. La reflexió, els gestos i les mesures que tímidament es comencen a prendre no haurien existit sense aquesta atenció total de la ciutadania i dels mitjans. És així de trist, però així de real. Tant de bo no hagués succeït, aquell petó. I esperem que no es repeteixi mai més una situació tan repugnant. Però Rubiales es va mostrar en essència i davant de tot el món. No es podia deixar passar i calia que aquell fet fos un punt d’inflexió i no una simple anècdota.

Perquè de Rubiales n’hi ha molts en el món de l’esport. I cal desemmascarar-los tots. Un per un, si cal. Encara que n’hi ha que ara intenten camuflar-se amb una bandera feminista que mai abans havien onejat i que ara es fan seva veient el panorama i com li han anat les coses a l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol. La revolució tot just acaba de començar i cal que sigui àmplia i intensa. I de llarga durada, perquè tot encara està quasi per fer. Però ningú discuteix que s’ha fet un pas molt important en la visualització dels drets de les dones. I la lava es va estenent. La selecció espanyola femenina no és la primera que reclama millores i es planta davant els directius. També és cert que la viralització del cas Rubiales ha multiplicat el ressò d’aquestes reivindicacions i n’ha impulsat de noves. Aquest és el camí. Alçar la veu contra les injustícies. No deixar-ne passar ni una. Ser immensament insistents. I reiteradament reivindicatives fins i tot en els més mínims detalls.

D’altra banda, és imprescindible fer un agraïment profund a Luis Rubiales. Sense la seva actitud prepotent després d’aquell fastigós petó, sense la seva fermesa incomprensible per aferrar-se al càrrec de president i negar allò que havia vist tot el món, sense ell en essència, segurament ara no estaríem parlant de punt d’inflexió ni el cas hauria concentrat tanta atenció mediàtica. Si hagués estat ràpid a reaccionar, s’hagués disculpat i, evidentment, hagués dimitit de bon principi, molt possiblement tot s’hauria dissipat ràpidament i la roba bruta s’hauria guardat sota l’estora, sense fer fressa. Sense canvis estructurals, sense debats públics sobre el futur del futbol femení, sense aquesta atenció permanent que té ara la selecció espanyola i la lliga femenina i que obligarà, a partir d’ara, a fer les coses de manera diferent. L’abús de poder ja no serà gratuït, no permetrem que les violències masclistes tornin a ser classificades com a normalitat sense malícia, i la reivindicació dels drets de les dones en el món de l’esport ha vingut per quedar-se i fer-se sentir. Com deia aquell gran filòsof del futbol: Rubiales, amb tu va començar tot i gràcies a tu el #ShaAcabat ja no té aturador.