Els catalans vivim de petites victòries, de minses engrunes que ens fan somiar en gran, d’altres maneres de viure allunyades de la cultura hegemònica, o sigui, de gestes humils que toquen el voraviu a la Castella de mira fins on m’arriba el membre perquè tinc la capacitat innata de votar sobre els meus testicles. Així doncs, enmig d’aquest context de llargària de la mànega de la capital, nosaltres hem fet sempre igual, lluitem contra l’ogre borni amb el gest sorneguer de qui gaudeix més essent un gra el cul que no pas un gra en si mateix, això sí, quan aconseguim ser la mosca collonera perfecta anem al llit amb el deure acomplert de qui no deixa descansar tranquil els Esparteros.

D’aquesta manera hem anat a dormir el 24 de setembre, aniversari de la segona expedició cultural i humanitària de Colom a Amèrica i de la inauguració d’un Camp Nou en runes: acaronant la Puerta del Sol amb ortigues tretes de la carretera de les Aigües i del castell de Sant Miquel, allà on et vaig dir que t’estimava sense estimar-te de veritat. Per tant, molts d’aquells que ens voldrien amb el cap a terra i el cul amb pompa han anat a treballar rascant i rascant després de buscar pólvores de talc a la farmaciola, perquè clar, van repetint mentre es demanen uns xurros carregats de sucre, amb el Barça encara hi estem acostumats, però ara només en falta els d’en Puigdemont jugant la Champions amb un de Vallecas a la banqueta, que per cert, no només el parla en la intimitat.

En definitiva, és poca cosa però qui té un país amb independències de vuit segons té la sort de viure felicitats humils, i ara mateix, estem exultants de veure’ns on no voldríem ser vistos, eufòrics de saber que la història t’ha donat pel sac, però a vegades, només a vegades, et regala nits on recordes que somiar és la manera més bonica de viure dins una mentida preciosa en què els orgasmes duren més de vuit segons.