L’abril passat, Taty Castellanos va marcar a Montilivi quatre gols al Real Madrid, que va fer-ne dos en un partit que el Girona va dominar en tot moment. Aleshores, l’equip entrenat per Miguel Ángel Sánchez (el Míchel del Rayo Vallecano) ja exhibia un joc notable, però el resultat no s’esperava a priori: pel que fa al desenvolupament del partit, la diferència de gols hauria pogut ser més àmplia. Uns mesos després, el Girona va rebre de nou el Real Madrid en una circumstància especial: com a líder de la lliga. No només això. Sense haver perdut cap partit, és l’equip que millor havia jugat en les primeres jornades d’aquesta temporada: qualitat tècnica, intensitat, atreviment, imaginació i la idea (tan favorable perquè pugui gaudir-se del futbol) que el que importa és marcar més gols que el rival i no prioritzar el fet de no encaixar-ne. Les expectatives, doncs, eren unes altres que fa uns mesos: de fet, el que s’esperava és que el Girona guanyés el Real Madrid.

No va ser així. Tot podia haver sigut diferent si la rematada de cap de Tsygankov no hagués tocat el pal i hagués entrat a porteria. Però sempre és així: tot podria ser diferent si passés una altra cosa. El cas és que el Madrid quasi no havia tocat pilota fins que Joselu, al minut 16, va marcar. Cinc minuts després, va arribar el segon gol. I a la segona part, un altre. Tanmateix, l’esperança en el Girona ha de restar intacta: va jugar prou dignament i mai no va defallir.