L’esport adaptat és lluny de ser reconegut com es mereix, tot i que a vegades les diferències amb l’esport convencional siguin mínimes. Com és el cas del tennis, en què la cadira de rodes forma part del jugador i la pilota pot votar dues vegades en comptes d’una.

Aquesta setmana s’ha disputat l’ITF1 Wheelchair Catalonia Open –un torneig equivalent a un Masters 1000–, en el qual han participat alguns dels millors tennistes del panorama mundial. He tingut el privilegi de veure de primera mà la destresa d’uns jugadors que tenen unes històries de superació dignes d’emmarcar. Tots ells, amb accidents de trànsit o malalties congènites que els han deixat amb fortes afectacions en les extremitats inferiors i, en alguns casos, també en les superiors, fan un esforç sobrehumà per tenir una preparació física, una potència i una psicomotricitat a uns nivells que poca gent es pot arribar a imaginar. En aquest esport, la cadira ni molt menys resta, sinó que suma, i de quina manera. La bellesa amb què es mouen per la pista amb la cadira, la seva eterna companya de viatge, i la manera com colpegen la pilota, amb serveis que poden arribar als 150 quilòmetres per hora, dona un valor afegit a l’espectacularitat del tennis en si mateix. Per a molts d’ells, jugar a tennis els permet donar sentit a la seva vida. A nosaltres, veure’ls jugar ens permet gaudir d’un gran espectacle i veure que no sempre valorem tot el que tenim.