Reial Madrid, Reial Societat, Reial Betis, Reial Club Celta de Vigo, Reial Club Deportiu Mallorca.... La lliga espanyola de futbol és plena de clubs els noms dels quals van precedits de l’adjectiu “reial” i que llueixen la corona a l’escut. Allò que probablement és menys conegut és que aquesta distinció es remunta a principis del segle passat. Segons sembla, el rei d’aleshores, Alfons XIII, sentia una certa passió pel futbol, la qual cosa el va portar a impulsar la creació d’una competició amb el seu títol el 1903 i, més endavant, a atorgar l’adjectiu de “reial” als clubs que ho sol·licitessin. Era bastant habitual que aquesta gràcia fos corresposta amb el nomenament del monarca com a soci d’honor. Els primers equips que van rebre-la van ser el Fortuna de Bouzas (de Vigo) i el Club Corunya, ambdós de Galícia, que ho van aconseguir el 1908. A poc a poc s’hi van anar afegint altres clubs, entre els quals n’hi havia un de català, el Club Deportiu Espanyol.

La petició, segons es pot llegir a l’expedient que es conserva a l’Arxiu de Palau, es va presentar el 28 de febrer del 1912. La signava Santiago de la Riva com a president i “propietari” de l’entitat. En l’escrit, molt concís, es destacava que el club s’havia fundat el 1900, que tenia més de 600 socis, entre els quals hi havia “distingits aristòcrates”, i que es dedicava “al foment de l’esport, celebrant festes esportives i altres activitats que van en benefici de la cultura física”. A la part superior de la mateixa carta es pot llegir una anotació en la qual es deixa constància que la concessió estava avalada per Baltasar de Losada, comte de Maceda i “Grande de España”. Tot i això, en una informació apareguda al diari Mundo Deportivo es destacaven “les gestions i els treballs” de José Ciudad, vicepresident del club i entusiasta de l’esgrima i l’automobilisme. Desconeixem les gestions que van arribar a fer ambdós personatges, però la qüestió és que la gràcia reial es va obtenir amb prou celeritat. El 25 d’abril del 1912, dos mesos després de la petició, Alfons XIII va concedir el títol de “Reial” al Club Deportiu Espanyol, la qual cosa no només li permetia canviar la denominació, sinó també l’ús de l’escut de les armes reials “a les capçaleres dels documents del seu ús”.

La distinció es va ratificar en una junta que es va celebrar el 19 de maig, en la qual també es va nomenar Alfons XIII com a president honorari. Segons sembla, però, la “gràcia reial” no va complaure a tothom. Un periodista destacava que “el canvi de nom no havia estat rebut de forma favorable per alguns socis”, fins al punt que es van donar de baixa com a forma de protesta. D’entre aquests hi havia el jugador Emili Sampere i tota la seva família i Julià Mora. A més a més, la publicació també es feia ressò que havien anunciat “iguals propòsits els germans Ardura, el senyor Clapera, La Riva (E.) i altres significats radicals, mal avinguts, naturalment, amb els atributs de la reialesa”. Per cert, en la mateixa reunió també es va debatre que es nomenessin socis honoraris Alejandro Lerroux, Francesc Cambó, Pere Coromines i el duc de Solferino; alguns, com Lerroux i Coromines, destacats republicans i d’altres, com el mateix Lerroux o Cambó, enemics declarats. Hi havia una representació de la política catalana d’aleshores i es tractava, molt probablement, d’una manera de compensar la gràcia reial amb un “cafè per a tothom”. La proposta, però, va quedar “pendent d’aprovació en una altra junta”. Des d’aleshores, llevat del parèntesi republicà, l’Espanyol ha lluït el títol i la corona reial.