Per sort, i ho dic només començar, la vida evoluciona. Ho hem estat vivint els darrers temps amb el futbol femení, que no només ha guanyat reconeixement, sinó sobretot drets. Drets segurament fonamentals però que, històricament, no hi han estat. Allò del “sempre s’ha fet així”. Doncs hi ha moments en què les coses canvien i han de canviar. Malauradament, però, no estem acostumats a algunes coses. Fa poc més d’un any, a Girona l’escorta francesa Magali Mendy va anunciar que estava embarassada; es va perdre tota la temporada. Fa poc, quan una jugadora volia tenir un fill, en general, els clubs ja no comptaven amb ella. Havien de retirar-se abans per poder ser mares. Ara, per sort, no. Però què passa amb els jugadors que són pares? Aquesta setmana, n’hem tingut un exemple a Badalona amb el base de la Penya Guillem Vives, que ha estat pare. El jugador ja havia avisat. Dilluns, va ser pare i dimarts, ja no va viatjar a Istanbul, on dimecres jugaven contra el Besiktas. Ahir, Vives va tornar a jugar. Ho va fer únicament per compromís amb el club. Com qualsevol pare, per llei té 20 setmanes de baixa, però, històricament, no ho fa ningú, ni 16 setmanes, ni una. En una de les reunions anuals que tenen els clubs ACB amb l’Associació de Jugadors (ABP), es va posar sobre la taula regular la situació en el conveni col·lectiu, però encara no s’ha fet. De moment, la Penya ha respectat i ha estat comprensiva amb Vives, i sobretot Vives amb el club. Però això, que és una excepció, encara és lluny del que hauria de ser una normalitat.