El Barça actual no és (ni serà) el del 2010. No ho dic jo. Ho va dir Xavi després del partit (per dir-ne d’alguna manera) contra el cuer, l’Almeria. Com a missatge intern a la seva plantilla, no està malament. Sobretot venint d’on veníem. Veníem d’una excusa diferent en cada partit fracassat i cap d’elles tenia a veure amb la realitat del que li passa a aquest equip. Que Xavi hagi tingut un primer atac de lucidesa gairebé al final de la primera volta està bé. Ell va dir-ne, unes quantes vegades, obrir-se en canal. Però era simplement deixar de viure en el món de les excuses i abraçar la realitat. Puc entendre que els jugadors de futbol, com va fer Xavi a la mitja part de l’infame partit contra el cuer, a vegades han de ser tractats com nens. Missatges senzills i clars: no sou el Barça del 2010 i si no correu com a mínim tant com els rivals, no arribareu enlloc. De moment l’arenga va servir per acabar derrotant el cuer amb penes i treballs. Saber el que no pots ser només et pot apropar al que pots arribar a ser.

Però tampoc no en fem un gra massa. No ho magnifiquem. El que va dir Xavi als seus jugadors dimecres potser ells encara no ho sabien, però els que hem vist els partits del Barça des de principi de temporada ja ho sabíem. I no calia ni fer-ho amb mirada analítica. Ho veia qualsevol. I m’atreviria a dir que ningú demanava que el Barça de Xavi fos “el Barça del 2010”. No calia obrir-se en canal per veure-ho i per dir-ho a la cara dels jugadors i després davant la premsa. Tant culpar l’entorn de ser el culpable dels mals de l’equip i resulta que l’entorn tenia raó: ningú ha demanat que el Barça sigui el del 2010, sinó que sigui alguna cosa amb cara i ulls. El Barça possible.

El Barça possible, i Xavi també ho hauria de tenir en compte, no es farà només a partir de l’obertura en canal: ser tant o més intens que els rivals. Hi ha un altre factor fonamental. I en aquest aspecte els analistes, tan criticats per la plantilla, els tècnics i el club, també van al davant. És una qüestió de futbol. I aquesta sí que depèn de Xavi. Córrer tant com qualsevol altre està a l’abast de qualsevol. Donar forma d’equip de futbol a una colla de corredors ho ha de fer l’entrenador. Dit d’una altra manera: córrer com l’Almeria et pot donar per guanyar l’Almeria, però per a fites més altes no n’hi haurà prou, de córrer. O dit encara d’una altra manera: córrer tant com el Girona no et convertirà en el Girona.

Aquesta és la part de realitat que encara s’ha de veure si Xavi, per fi, també la té clara. Fent la mateixa analogia, no cal que el Barça de Xavi jugui com el del 2010, però sí que jugui d’alguna manera que la gent entengui. Començant pels jugadors. És urgent una recepta futbolística encara que només sigui per evitar que vagin caient jugadors al pou de l’ostracisme. Com ha passat amb Oriol Romeu, amb Lamine Yamal, amb Kounde. El pròxim de caure-hi, si no s’hi posa remei, serà João Félix. És veritat que no es caracteritza per ser el més intens, però és dels pocs que hi posen intenció i es desmarca en profunditat setanta vegades cada partit però sense rebre cap bona passada. Si Romeu escalfa banqueta no és perquè hagi fet més mals partits que Gündogan. Ni Raphinha ha millorat les prestacions de Lamine. Ni tan sols Araujo va ser menys fràgil contra l’Almeria que Kounde en altres partits. Amb l’equip obert en canal, no servirà de res que corrin com esperitats si no saben qui (no) són i cap a on van. Xavi continua tenint molta feina.