Recordo que Manuel Vázquez Montalbán va dir i va escriure que canviar d’equip de futbol és molt difícil, si no impossible: és més possible canviar de parella i d’amants, passar-se a una altra opció política, fins variar d’amics i, entre tantes altres coses, deixar voluntàriament (sovint és de manera obligada) una feina per una altra. Tot i això, almenys en l’àmbit de les comarques gironines, alguna cosa està canviant pel que fa a l’afició futbolística. En els primers retrobaments amb familiars i amics durant l’inici d’aquestes festes he seguit indagant sobre l’estat d’ànim dels barcelonistes i la seva possible conversió, ni que sigui temporal, al Girona. És clar que hi ha barcelonistes molt resistents, però fins i tot en el seu cas hi he constatat una desafecció a l’equip de futbol masculí (una altra cosa, evidentment, és el femení, al qual, sobretot els homes, no fa massa no paraven atenció) amb el reconeixement implícit que, tenint poca confiança que el Barça ho faci, voldrien que el Girona guanyés la lliga i així fotés el Madrid.

De totes maneres, hi ha coses que no canvien en el món del futbol espanyol d’elit. Després que el Betis marqués el gol de l’empat al final i restés dos punts al Girona, el Madrid va guanyar al camp de l’Alavés amb un cop de cap de Lucas Vázquez: va ser en els minuts afegits i sense que hagués fet res per merèixer-ho durant tot el partit. Diran que és la sort dels campions, però des de petita he sentit dir que és l’equip de la llet.