Acostumat a tenir altres preocupacions al cap, com per exemple la lluita per un ascens i així tornar a la màxima categoria, o, ja a l’elit, el neguit d’evitar com fos un descens que seria traumàtic, el Girona afronta enguany amb una altra cara la copa. Com diu Déu Nostre Senyor Míchel Sánchez, aquesta competició és el camí més curt que té un club com el gironí per aixecar un títol i, enguany, amb el futbol que estan ensenyant al món, els blanc-i-vermells es veuen valents per fer-la grossa i traslladar la bona trajectòria en la lliga fins a la copa. De moment, l’equip ja és en uns vuitens que es jugaran a partit únic a Montilivi contra el Rayo Vallecano, i, en cas de fer un pas més endavant, entraria en un escenari desconegut i a tres partits d’una gran final –les semifinals sí que són a anada i tornada–. Paraules majors que cada vegada espanten menys la parròquia gironina. Que centrar esforços en la copa pressionarà molt més el calendari i els jugadors? Evident, però el Girona ha entrat en un estat permanent que l’aboca al carpe diem i a afrontar el següent partit com si no n’hi hagués cap més tres dies després. Les lesions, segur que tindran un paper clau els propers dos mesos, en què els de Míchel afronten el tot o res a somiar, amb les eliminatòries de copa corresponents, o les visites en la lliga al Bernabéu i San Mamés, a més d’entrar en les darreres deu jornades en disposició, qui sap, de fer història i continuar plantant cara als equips més grans del futbol estatal i europeu.