Des de la implantació del videoarbitratge la temporada 2018/19, assistim a un debat recurrent entre els partidaris i els detractors de la seva implementació. Els més optimistes potser somiaven la fi de les polèmiques generades per les errades arbitrals, però cada setmana torna a començar el reguitzell de reclamacions i queixes. Els titulars i les cròniques atorguen una gran transcendència, gairebé metafísica, a les intervencions de l’àrbitre assistent, responsable últim del tràgic destí dels equips. Un drama existencial que, parafrasejant Hamlet, se’ns planteja com un gran dilema: “VAR o no VAR, aquesta és la qüestió.”

Potser tot és molt menys enrevessat i simplement es tracta d’una nova cortina de fum per justificar el fracàs d’aquells que disposen de prou recursos per permetre’s sufragar-ne el cost. Al cap i a la fi, és una controvèrsia pròpia de les competicions riques. Si escoltem el clam del futbol femení o de la primera FEF, ens adonarem que, malgrat les seves limitacions, el VAR és un instrument que fa més just el futbol. Sens dubte, cal millorar l’aplicació d’una tecnologia tan recent. Tanmateix, les decisions mai satisfaran tothom perquè sempre hi haurà interpretacions diverses (només cal observar les reaccions oposades de les banquetes davant les imatges dels monitors). Dit això, les campanyes mediàtiques que en qüestionen el funcionament –responsables, línies del fora de joc, ubicació de la sala– i la publicació de suposades classificacions alternatives només pretenen despertar suspicàcies i condicionar les decisions d’uns àrbitres cada cop menys sensibles a les pressions del públic, jugadors, entrenadors i dirigents.