Arri­bats fins aquí, a la jor­nada 24 del cam­pi­o­nat de lliga de pri­mera, ara no val la pena trair-se. Ni a l’estil ni a la filo­so­fia, ni a tot allò que ha por­tat fins a les posi­ci­ons pre­fe­ren­ci­als de la clas­si­fi­cació el Girona. Un equip que ena­mora, que cada vegada sorprèn menys gràcies als argu­ments fut­bolístics i que s’ha con­ver­tit en una amenaça seri­osa per al Madrid, el Barça, la FEF i LaLiga. Només cal veure els meca­nis­mes que s’han enge­gat dar­re­ra­ment per min­var els de Míchel, que han pas­sat a moles­tar i a posar en risc interes­sos econòmics d’uns i altres. La pela és la pela, diuen. El Girona visita el San­ti­ago Ber­nabéu amb bai­xes sen­si­bles en defensa –no hi seran David López, lesi­o­nat, ni Blind, san­ci­o­nat, no pel comitè sinó per Gil Man­zano– i també al mig del camp –Yan­gel s’ho perdrà per sanció–, les autènti­ques sales de màqui­nes de l’equip per la importància de la sor­tida de pilota des de la pri­mera línia i per l’equi­li­bri que s’ha de donar al mig del camp per efec­tuar una pressió efec­tiva. La sen­sació, però, que tindrà el Girona serà de tenir poc a per­dre i molt a gua­nyar, i això, per a un equip com el gironí, és el millor que pot pas­sar per jugar desin­hi­bit i amb aque­lla con­fiança de poder superar a qual­se­vol. Quinze jor­na­des sense conèixer la der­rota ava­len la feina d’una plan­ti­lla que espera que, com a mínim, no els esborri de la lluita pel títol cap fac­tor extern. Si ha de ser per fut­bol, enguany només el Madrid ha demos­trat estar al nivell de resul­tats, no pas de joc.