Barcelona és a 100 quilòmetres de Girona perquè l’epicentre per primera vegada és Girona, el cor expansiu del futbol català és Girona, l’espai on les esperances tenen nom de dona és Girona, l’indret on la identitat es forma amb un estil propi és aquesta ciutat de flors i fires, aquesta petita població de rius, colors, i estrangers amb bicicleta, aquest carrers de pedres amb bisbe nou de trinca, alcalde amb espardenyes, i nens amb orgull de samarreta blanc i vermella.

Barcelona té un tren d’alta velocitat per arribar en mitja hora a Girona, el centre neuràlgic d’un país futbolístic amb necessitat d’històries èpiques, el punt de partida d’un relat comú on els veïns son còmplices d’una causa compartida, el peu a la Champions League i l’altre a les nostres llars, perquè Girona marxarà a Europa sense oblidar l’essència de qui ha trobat la glòria a través de la senzillesa.

Barcelona mira de reüll Girona perquè ja no només envegen la Costa Brava i la Cerdanya, sinó el pragmatisme discursiu de qui construeix sobre fets consumats, de qui ha anat creixent amb prudència, com si fos el negoci d’un botiguer de Ballesteries, l’ahir no garanteix l’avui i l’avui no et serveix per relaxar-te l’endemà: Això és Girona, la mirada petita de qui busca la grandesa des de l’excel·lència de les obligacions rutinàries.

En definitiva, Barcelona és a 100 quilòmetres de Girona, si més no avui, si més no ara, si més no durant aquest present que Girona ha sabut abraçar des de principi de temporada, des del moment que vam entendre que els somnis són finits i que la felicitat compartida està en la capacitat de saber-se part de la història quan aquesta et passa per davant. 4 de maig del 2024: Una data pels nostres fills, sobretot pels nostres fills.